“Córrer ha de ser una satisfacció, no un estrès”

Ha estat una suma de factors, entre els quals la crisi, perquè és l'esport més barat que hi ha. Si no vols pagar-te un gimnàs, com a mínim pots sortir al carrer a córrer. L'únic que has de fer és inscriure't a les curses, que és la motivació que necessites. L'estrès a les feines també hi ha ajudat, com la llibertat d'horaris. Pots sortir a córrer en qualsevol moment del dia i sense obligacions. I encara que comencis de gran a córrer, la millora és important, cosa que anima molt. T'adones que rebaixes pes, que et trobes millor i que vas fent temps més bons.

És més aviat el repte personal, d'anar-te posant objectius. Per això nosaltres hem anat treballant molt per aconseguir temps reals en les curses. Per a la cursa de la Mercè, ja hem superat els 2.000 inscrits, cosa que vol dir que hi haurà corredors que tardaran deu minuts a sortir. Si no se'ls donés el seu temps real, estarien del tot desmotivats. En aquest sentit, el xip ha estat un element imprescindible.

Feia anys que controlava la marató de Barcelona amb informàtica casolana, i veia que no funcionava. Hi havia bufetades per posar-te com més endavant millor de la sortida, per no perdre temps abans de començar a córrer.

Si van a fer pipí més de dues vegades abans d'una cursa, que s'ho facin mirar, perquè no pot ser. Córrer ha de ser una satisfacció, no un estrès. Si corres mirant el pulsímetre i controlant-ho tot, estàs perdent el que fem els antics, buscar sensacions. Vaig bé o malament? De respiració, de cames? Els extrems són dolents. Ara tenim molta tecnologia, tant per al corredor com per als controls de cursa. Són beneficis, ajudes, però al final n'hem de gaudir, de l'esport. Has de sortir content, sense patir, i si un dia no et sents bé, que passa, cap problema. La botifarra a l'arribada ja te la guardaran.

La federació ha menyspreat l'atletisme popular des del primer moment. Deien que no era atletisme ni era res. Han passat els anys, l'atletisme tradicional ha perdut patrocinadors i mantenen una estructura tipus ministeris brutals, sense ingressos. D'on han d'anar a treure els sous? Dels populars. Ara se'n recorden, de santa Bàrbara, quan trona.

No. Ara em limito a córrer curses de 10 quilòmetres, perquè tinc els tendons malament, gastats de les pallisses de jove.

Haver anat a uns Jocs Olímpics [a Montreal, 1976] és molt important per a un atleta, i tenir el rècord català de 800 metres durant 26 anys també és un orgull. I d'altra banda, veure que els esportistes no només ens podem dedicar després a fer de relacions públiques. He tirat endavant empreses, he marcat un segell de qualitat, he estat innovador, i m'omple.

Els últims catalans professionals deuen ser Reyes Estévez i Blanco. Els altres, miren de sobreviure. És molt complicat.

Em vaig llicenciar en matemàtiques. I vaig batre el rècord d'Espanya quan ja treballava vuit hores. No tenia sentit plantejar-nos la professionalitat.