Saber guanyar

Un munt de detalls han distingit Pep Guardiola, un fenomen mai vist que passarà a la història per la perfecció que ha vorejat la seva barreja de bellesa i eficàcia, per la velocitat amb què ha recuperat les obligacions de l'estil i per la seva condició de fonamentalista d'un model que ha dut a l'extrem com ningú abans havia fet. Des de l'Holanda de Cruyff no havia vist un equip amb un discurs tan ferm, que jugués igual a casa que a fora i que exercís un domini tan devastador sobre els rivals, que en molts dels casos han hagut de suportar un monòleg: les preguntes i les respostes eren del Barça. Guardiola ha desactivat tòpics, ha contribuït a refer futbolistes que semblaven fosos i ha sabut transmetre la seva idea. Però Guardiola ha escrit encara una llegenda més. Ha sabut guanyar i en la seva obsessió de respectar sempre els oponents, els entrenadors i les cultures que els envolten, hi descansa un títol més. Fa poc, després d'haver tancat la millor temporada des de la fundació del club, el tècnic excusava els que van dubtar d'ell: «Entenc que en desconfiessin. No tenia experiència i venia de tercera. Jo també n'hagués dubtat.» Al club, en algunes àrees, no hi ha hagut la mateixa resposta. L'èxit de Guardiola s'ha aprofitat per presumir, passar factura a les persones que van decidir abandonar la junta després de la moció de censura o composar actituds frenades, fa un any, pel fracàs. Sorprèn veure un directiu insultant un periodista mentre l'equip treu la Champions de l'avió o el vicepresident Godall recordant que «és en els moments difícils quan el vaixell no s'abandona». Convé recordar que un dels dimissionaris, Evarist Murtra, feia molt més temps que creia en Guardiola que no pas Godall, que va dir «sí» a Guardiola com hagués dit «sí» a Juande. A tot. Si Guardiola i Txiki, pares de la criatura –també Laporta–, saben guanyar; per què alguns ho espatllen? Si no fossin directius del Barça, ni els llegiria ni els escoltaria ningú.