Un vestidor que queda una mica més orfe

No sé per què, just quan va acabar la final de Roma, els meus ulls (era a la graderia) van buscar Sylvinho. Quan l'àrbitre va xiular el final, el brasiler es va esfondrar sobre la gespa de l'Estadi Olímpic i va començar a plorar com un nen. Els seus companys saltaven exultants, gesticulaven, s'abraçaven i, a uns metres –fins i tot en això va ser disciplinat, ja que ho va fer a la mateixa banda del camp que va defensar de manera esplèndida–, Sylvio plorava desconsoladament. Van ser uns segons d'intimitat en què el brasiler es va alliberar. El primer que va interrompre la litúrgia va ser Messi. L'argentí va córrer i se li va tirar a sobre. Després, van venir els encarregats del material i, pocs minuts després, bona part dels seus companys envoltaven un dels millors confidents que han tingut al vestidor. Des de fa dies, Sylvinho intuïa que estava vivint els seus últims dies a Barcelona. Els seus companys, també; encara que no ho tenien tan clar. Les dues temporades anteriors, Sylvinho també arribava al final del curs amb el contracte expirat i pendent d'una reunió amb Txiki en què el compromís s'acabava perllongant. Aquest any, Sylvinho sabia que tot era diferent. En els últims mesos, el brasiler ha assaborit com ningú el seu dia a dia com a blaugrana. Ho va fer al desembre quan va batre Pyatov –el porter del Xakhtar– en el tercer i últim gol (els altres van ser contra el Sevilla i el Racing en el seu primer any) que va fer com a blaugrana. Ho va fer dos mesos després, quan un xut seu va permetre a Bojan encarrilar el passi a les semifinals de la copa– i ho va fer en la setmana prèvia a la final de Roma, quan totes les apostes el col·locaven a la banqueta en detriment de Keita. Per als que es vulguin quedar amb el tòpic, Sylvinho serà aquell lateral complidor que mai deixava d'enraonar i que no tenia un no per a ningú. Per a d'altres –en què m'incloc– és un dels jugadors més professionals que ha vestit mai la samarreta blaugrana. Han estat cinc anys de sol, però també de pluja, i Sylvinho sempre ha actuat igual. Donant la cara, però sense un retret, sense una queixa, sense una mala paraula i amb una conducta exemplar que li ha permès tenir al vestidor un ascendent molt més gran del que ha reflectit el seu ressò mediàtic. Se'n va el capità encobert –el curs passat més de dos companys li van demanar que es presentés–, el conciliador –va ser dels primers a voler corregir Ronaldinho–, el pare –sense anar gaire lluny, el mateix Messi ha dit públicament que mai oblidarà el tracte que li va brindar el lateral en els seus primers dies en el primer equip–, el treballador idoni –ha acatat millor que ningú el rol que li han fet jugar– i una persona íntegra amb uns valors molt grans. És el gran mèrit de Sylvinho, abans d'un bon futbolista –els que no ho comparteixin que repassin la seva actuació a Roma– ha estat persona. Una virtut que no és fàcil de trobar en el temps que corren.

Àngel Ponz

Periodista