Messi ja fa tremolar el Bernabéu després d'esclafar l'Arsenal amb quatre gols (4-1)

Pròxima funció, al Santiago Bernabéu. Fa uns quants anys, Mourinho es va atrevir a acusar Messi de fer teatre. Va ser una declaració premonitòria, perquè des de llavors, l'espectacle de l'argentí no s'ha aturat. El seu Inter serà el pròxim rival europeu d'un Barça que ahir va accedir a les semifinals de la Champions, la quarta en les últimes cinc temporades. Segur que el portuguès, bon coneixedor de l'escenari del futbol, ja devia veure ahir per televisió l'obra d'art d'un Messi que va capgirar tot sol un partit que s'havia complicat molt en els minuts inicials amb el 0-1 de l'Arsenal. Però abans d'anar a Milà, serà el Bernabéu el que tindrà el privilegi de veure'l en acció. El mateix estadi que també l'espera en la final de la Champions. Tant si parlem de teatre, de circ pel que té de malabarisme, o de novel·la negra per l'instint assassí amb què executa els defenses, si l'argentí continua a aquest nivell i l'equip l'acompanya amb la mateixa intensitat que va demostrar ahir, els blancs ja poden tremolar pel que pugui passar d'aquí a tres dies. Perquè la influència de Messi és inabastable. Perquè no hi ha qui l'aturi. Ara que és moda nomenar presidents d'honor, vénen ganes de condecorar-lo per a tota la vida, de ficar actuacions com la d'ahir en una urna hermètica perquè el pas del temps no les envelleixi. Perquè Leo és massa jove i el dia que el físic el faci afluixar, el futbol estarà de dol. Abans, però, ja haurà esgotat tots els elogis possibles.

Un dels reptes de Guardiola és que Messi se senti còmode, que tota la plantilla treballi en bloc perquè jugadors determinants com ell puguin rendibilitzar al màxim el seu talent. I l'equip ho va complir ahir, aplicat i amb concentració, amb un 2-2 ajustat de l'anada i contra un dels conjunts més temibles del futbol europeu. Un clàssic al Camp Nou abans del clàssic de Madrid. El Barça va ser capaç de sobreposar-se a un gol en contra i a una errada arbitral. No es va enfonsar, sinó que es va impulsar en les individualitats de Messi per tirar el partit endavant. Als quatre gols de l'argentí s'hi han d'afegir altres mèrits, com la gran actuació d'un Xavi excel·lent en la distribució, el sacrifici d'homes com ara Keita, Busquets, Pedro i el mateix Bojan, que va exercir de 9 per la baixa d'Ibrahimovic, i la sobrietat d'una parell de centrals –Márquez i Milito– que generaven certs dubtes. Per no parlar de la reaparició d'Iniesta, l'últim a apuntar-se a la festa. Guardiola havia dit que aquest partit marcaria el futur, que condicionaria la resta de la temporada i, ara mateix, l'horitzó està ple de confiança i de grans oportunitats.

Sobre el guió que Guardiola i Wenger havien dictat amb les declaracions prèvies al partit, el Barça va anar imposant la seva superioritat. Tots dos havien avançat que l'eliminatòria se l'emportaria el que tingués més possessió de pilota. I el ritme el va marcar el Barça, insistint a treure la pilota des del darrere tot i que els dos centrals titulars s'ho miraven des de la graderia. Tots dos havien previst un partit trepidant, i així va ser. Pep havia demanat als jugadors que moguessin la pilota amb rapidesa i poques conduccions, i l'equip ho va entendre a la perfecció. Wenger havia previst que la pressió sobre Xavi seria clau, i el de Terrassa va ser l'eix sobre el qual va pivotar tot el joc blaugrana. De Messi, no n'havia parlat explícitament cap dels dos, però ja sabien que l'argentí era capaç de trencar-ho tot. Seves van ser les dues primeres aproximacions a l'àrea visitant; un xut creuat que va aturar Almunia i un segon que va sortir ben a prop de l'escaire. Aquests primers minuts van servir d'escalfament i el 0-1 va acabar d'encendre la flama de l'argentí. Una clara falta de Diaby sobre Milito va iniciar un ràpid contraatac conduït per Walcott, la llebre que ja havia fet embogir el partit de Londres, i finalitzat per Bendtner, que va engaltar un primer rebuig de Valdés.

Potser va ser la ràbia generada per aquesta jugada injusta la que va acabar de despertar l'equip. Leo el va rescatar del cop moral que havia suposat el 0-1 amb una acció plena de potència rubricada amb un xut que va anar a parar a l'escaire esquerre d'Almunia. Després, un eslàlom dels seus i una rematada al lateral de la xarxa. Poc més tard, el 2-1 després de rebre una bona passada enrere de Pedro i, finalment, el 3-1 en una cavalcada llarguíssima que va acabar col·locant la pilota per sobre de la sortida d'Almunia. En la següent pilota, el control se li escaparia massa llarg, com si l'argentí ja estigués emborratxat de gol i de glòria.

Després d'aquesta remuntada devastadora, l'equip va girar cap a un plantejament més cerebral. Sense renunciar a la possessió de la pilota, els blaugrana sí que van jugar intel·ligentment amb l'avantatge, aprofitant els canvis. Touré va substituir Bojan, per reforçar el mig del camp, i l'empenta d'un Arsenal que ja no tenia res a perdre va fer que s'equilibrés el balanç d'ocasions. Per als visitants, va ser Bendtner qui va trepitjar l'àrea amb més sensació de perill, tot i que el danès va demostrar que, sense Cesc ni Arxavin, aquest Arsenal té més arguments col·lectius que qualitats individuals per portar-los a terme. El Barça, en canvi, no va tenir pietat. Pedro va estar a punt de marcar amb una vaselina que va sortir fora per ben poc, i quan només quedaven tres minuts per al final, Messi, l'artista, va marcar el quart en una altra jugada personal que va tancar xutant per sota de les cames d'Almunia. Un abisme, pel que fa al talent individual dels dos equips, que va acabar conduint el Barça a les semifinals.