Víctor Valdès i Casillas, els clàssics del clàssic

Víctor Valdés visita aquest vespre el Bernabéu per setena vegada. Serà el catorzè clàssic d'un porter que des que Rijkaard li va donar l'oportunitat el 2003 (2-1 per als blancs) mai ha faltat a la cita. Ambiciós, perfeccionista i amb unes qualitats innates, l'ascendent de Víctor en l'equip blaugrana no ha deixat de créixer fins a convertir-se en un dels porters més determinants del món. Decisiu en la voràgine d'èxits de l'equip blaugrana en les últimes temporades, el de l'Hospitalet està completant un curs gairebé perfecte, una circumstància que malgrat no servir-li per ser internacional – deixar-lo fóra del pròxim mundial serà una de les injustícies més grans de la història recent– li han permès guanyar-se un reconeixement que no ha esdevingut del tot unànime fins a l'arribada de Guardiola.

Dinou gols encaixats en trenta jornades, i en quinze dels trenta partits mantenint la porteria a zero, i erigir-se com el porter amb una mitjana més baixa de gols encaixats en la tota la història de la Champions són prou motius per explicar la importància d'un jugador que temporada rere temporada ha anat trencat barreres. Amb un grapat d'intervencions de mèrit en la memòria col·lectiva, Víctor és possiblement el porter que més detractors –un bon nombre en els seus primers anys a Can Barça– ha acabat convencent.

Camí del seu tercer trofeu Zamora (el va guanyar amb Rijkaard el 2005 i el va revalidar el curs passat), Valdés buscarà tornar a ser igual de determinant que Messi, Xavi i Iniesta

contra un rival amb què es troba a gust. No signa un empat que a Madrid no ha viscut mai: tres derrotes i tres victòries. Vol decantar la balança tornant a ser una peça bàsica.