El segon any és el més difícil

«El segon any és el més difícil.» És fàcil dir-ho ara, però això Pep Guardiola ho va dir dos dies després d'haver guanyat la final de la Champions a Roma, la copa que en aquell moment suposava el triplet. «Quan es guanya molt, el segon any és més difícil. No és el mateix afrontar la temporada d'on veníem que d'on venim», va ampliar el tècnic. Doncs vet-ho aquí, onze mesos després som a la cruïlla de la màxima dificultat. Amb un gavadal de punts en la lliga i el Madrid enganxat als talons i impedint que el Barça hagi pogut cantar el títol, i amb un 3-1 en contra per remuntar contra un equip fet de Mourinho de pedra picada. Volen més dificultat? Però amb això ja s'hi compta sempre. Contra el que ho guanya tot, els rivals es multipliquen en nombre i en capacitat. I en relat per justificar les seves aspiracions a destronar-lo. El Barça s'ha apropiat el discurs del bon futbol, de la creativitat, de la humilitat combinada amb la màxima competitivitat. Durant la temporada passada va tenir fins i tot l'aurèola de merèixer la justícia dels resultats per la seva proposta ètica. Com el dia de Stamford Bridge, per exemple. Però en el futbol el temps va molt de pressa i en un tres i no res es pot passar de tenir el favor de tothom a una expectació majoritària per veure qui és capaç de posar-te el dit a l'ull. El Madrid i l'Inter són els candidats a destronar el Barça en les dues competicions que disputa. I també esgrimeixen les seves raons. El Barça té dos fronts oberts. Lluita en la lliga contra l'ansietat dinerària i egòlatra del Madrid, i en la Champions contra les urgències històriques de l'Inter i l'obsessió de Mourinho. Amb el desgast acumulat d'una temporada plena de paranys i amb el desgast afegit que suposa confrontar-se a les respectives desesperacions dels rivals actuals. El Madrid no vol que s'allargui més la seva submissió al màxim rival i l'Inter, a part de les qüestions personals de Mourinho amb el Barça, fa 45 anys que espera tornar a aixecar la copa d'Europa. I el Barça, tan legítimament com ells, vol continuar superant barreres. Ja se sap que al final la lliga només la guanyarà un i la Champions, també. Però abans que se'n sàpiguen els desenllaços, val la pena gaudir d'aquesta situació. L'alta competició no és mai un passeig per als millors. És competició màxima. I els que són bons de veritat creen l'efecte que ha creat el Barça: que els rivals també millorin, facin més punts, més gols i siguin més competitius. El Barça, aquest any, potser guanyarà o no. Però el futbol ja hi ha guanyat, perquè el llistó de l'exigència ha pujat.

Però amb l'oposició dels rivals, dèiem, ja s'hi compta. El que és excepcional és la humilitat, l'ambició i la capacitat de resistència del Barça per estar en la situació en què està venint de les sis copes i de totes les dificultats possibles que li han posat els rivals. Avui té un repte colossal. Una remuntada cap a la història. L'equip de Guardiola ha afrontat amb èxit les més diverses situacions. Aquesta vegada ha de gestionar lúcidament la sobrecàrrega emotiva que l'afició i els mitjans, en complicitat amb el club, han donat al partit. Tota l'emotivitat que hi hagi a la grada ha de ser racionalitat al camp. El Barça ha de jugar amb la sang freda del Bernabeu i l'ortodòxia futbolística de l'Emirates. Val més tenir una possessió conscient de la pilota que estar posseït per les emocions. Al Madrid el pot moure l'enveja i a l'Inter, la necessitat; el Barça només ha d'apel·lar al futbol. A vegades fer bé les coses és tan sols no equivocar-se. Fins ara el Barça no s'ha equivocat.