El cervell electoral

«Tota campanya comença sempre en una biblioteca», assegura Xavier Roig. És el fet de buscar la documentació del candidat, de la gent que l'envolta, de la ciutat on es fan les eleccions... Roig agafa el poemari de Mossèn Cinto Verdaguer. És el primer volum. Repassa enmig del silenci gòtic de la Biblioteca de Catalunya, fulls de llibres, manuscrits, enciclopèdies... Roig, que va ser l'encarregat de la campanya electoral de Pasqual Maragall que li va donar la presidència de la Generalitat l'any 1999 i la de Joan Laporta que va derrotar Lluís Bassat el 2003, afronta un repte al límit de la racionalitat: portar Agustí Benedito a la llotja del Camp Nou.

Es van conèixer en una trobada que un amic comú va lligar fa uns mesos. Roig el va observar parlar: «Té bona correcció sintàctica, és amable, educat i té credibilitat.»

La credibilitat, de fet, va ser el que va portar la candidatura de Joan Laporta a la presidència. Explica Roig que més que David Beckham aquella gent van demostrar la capacitat de negociar de tu a tu amb el Manchester United i això els feia diferents. Les del 2003 van ser unes eleccions trencadores amb un passat. «El Barça estava arrasat, perdut, impossible... I aquell grup de gent va saber aportar elements nous: parlaven de serveis mèdics amb nutricionistes, sabien com funcionaven les gerències dels grans clubs europeus, tot el que posaven en el debat era nou, net...», afirma Roig.

El cervell de la precandidatura sap de Benedito que els arguments del 2003 s'han regirat. El Barça s'ha modernitzat i ningú no ho pot negar: les maneres són del segle XXI i s'està més a prop de la Cinquena Avinguda de Nova York que de la calle Sierpes de Sevilla. Per això Roig està convençut que aquest any «el debat es basa en els petits detalls com el futur del club com a institució. Ara el futbol no és rellevant». Roig està estupefacte per l'exhibició de recursos de Rosell, Ferrer i Ingla. «Si som capaços de passar el tall, la imatge nostra és la millor. Només cal mirar el web, al marge que Benedito aporta uns valors necessaris al futur del club.»

Deixa el volum de Mossèn Cinto on busca el Canigó i l'últim vers, que recorda d'èpoques pretèrites allò que «no el tiraran a terra, no esbrancaran l'altívol Pirineu». Mentre sortim de la Biblioteca i seiem en uns bancs de ciment a tocar del carrer Hospital, Xavier Roig rememora l'any 1999, quan abans de la campanya de Pasqual Maragall, just després de tornar de l'etapa a Roma, tots els indicadors donaven clarament la victòria al candidat socialista: «Els deia: ‘Tot sembla guanyat però ni ha començat la campanya.' No som encara a la batalla.» Compara les eleccions esportives amb les polítiques i assegura que s'assemblen molt, però que a les del Barça no hi ha fidelització. «Bassat es pensava el 2003 que tenia els vots de les anteriors eleccions contra Gaspart. I no. No són partits, són presidenciables.» Roig no es creu les enquestes. Calcula que hi ha un gran nombre de socis indecisos que, segons algunes fonts, són més d'un 40 per cent. Per això és bàsic arribar a aconseguir les firmes per desenvolupar els pensaments de la candidatura.

Abans de marxar el cervell electoral més important del país alça el cap i amb mig somriure diu: «Una setmana abans de les eleccions del 2003 el nas em deia que podíem guanyar. Bassat s'erigia com el candidat del canvi i es va equivocar. Els vam enganxar la llufa del continuisme. Nosaltres érem la novetat.» I mentre penso que la frase pot arribar a valdre també per aquestes eleccions, Xavier Roig s'incrusta el casc de la moto al cap i baixa per la Rambla, Boqueria avall, amb la seva Royal Enfield de color verd que el fa especial, fins i tot, en això.