ESPORTS
Luis Suárez, allò que el diner s’endugué
El gallec ho tenia tot per marcar una època al Camp Nou, però la crisi econòmica se’l va endur
Les crisis del Barça, com les que preveia Hari Seldon en l’extraordinària Fundació d’Isaac Asimov, són tan cícliques que gairebé es podrien predir al mil·límetre. Ens hi trobem ara. L’adeu de Messi va ser un drama per a molts. No hi ha diners per fitxar i el futur immediat, amb l’exili a Montjuïc, està envoltat d’ombres, més o menys fosques depenent de qui et creguis. Però això no és nou. Recordem Luis Suárez, que ens va deixar diumenge. El 1960 va guanyar la Pilota d’Or vestit de blaugrana, el 1961 va portar l’equip fins a la primera final de la copa d’Europa i just després va acceptar una oferta formidable de l’Inter.
El seu traspàs, quan només tenia 25 anys, va ser traumàtic. Alguns mantenen que va ser un error històric, però el Barça no tenia ni efectiu a la caixa per pagar les nòmines. El gallec va anar personalment al despatx del president, Julià de Capmany, per demanar-li que el deixés marxar. L’operació es va consumar el 26 de maig del 1961, just cinc dies abans de la final de Berna. Uns dies després de la final van tenir lloc unes noves eleccions presidencials, i Julià de Capmany i els seus directius van cessar en les seves funcions incapaços de redreçar el rumb després d’haver disposat d’un dels millors onzes de la història del futbol europeu amb Kubala, Ramallets, Evaristo, Kocsis i Czibor. Aquell dream team dirigit per Enrique Orizaola, substitut d'Helenio Herrera, s’estavellaria, i mai més ben dit, en la maleïda final contra el Benfica (3-2). Les cròniques diuen que el domini blaugrana va ser absolut i que el resultat lògic hauria estat una victòria folgada dels blaugrana. Els pals, encara quadrats, van frenar la poderosa davantera culer. El Barça no tornaria a arribar a una final de la copa d’Europa fins al 1986 a Sevilla. Però, d’aquell partit, millor no parlar-ne.
Com en la natura, que el peix gran sempre es menja el petit, també s’ha de recordar que el Barça es va endur Luisinho, com li deien a la Corunya, pagant al Deportivo, club econòmicament molt modest en aquells anys, uns 250.000 pessetes de les d’abans després d’avançar-se al Madrid de Bernabéu, que, com Florentino, no va tenir mai cap gran problema econòmic. L’Inter, que en el futur ja “robaria” Ronaldo al Barça, no es va equivocar amb Luis Suárez i guanyaria dues copes d’Europa i tres lligues.
Però com jugava realment Suárez? Segurament qui ho va definir millor va ser el seu gran rival d’aquells anys. Alfredo Di Stéfano, que el va batejar com l’“arquitecte”. També li deien “savi gallec” per la seva visió de joc. Era un interior ofensiu, que assistia, marcava i com es diu ara eliminava rivals en la pressió, un Iniesta de la vella escola format en el futbol de carrer. El seu talent va topar a Barcelona fins i tot amb el de Kubala. L’afició es va dividir i Herrera durant molts partits va prendre una decisió desconcertant. En molts partits Kubala, a fora, es quedava a la banqueta i entrava Ribelles. Els inicis del jugador a Barcelona no van ser senzills. El 1954, quan va arribar, va jugar alguns partits cedits al filial, l’Espanya Industrial, fins que Domènec Balmanya va dir que s’havia acabat aquella broma. Suárez, Kubala i companyia van tocar el cel quan van eliminar el Madrid a la copa d’Europa, una gesta que no es va rematar a Berna. Malgrat tot, ningú discuteix que Luisito, com el coneixien a Itàlia, ha estat un dels grans talents que va trepitjar la gespa del Camp Nou.