Somnis mediàtics

Ens sentim, en general, immensament feliços, assaborint les dolçors de la victòria i envaïts per una excitant alegria de primavera. El futbol proporciona aquestes glòries incruentes i permet coronar i exaltar conqueridors que tornen triomfants a casa sense haver devastat cap país en nom nostre. La qual cosa, si es contempla amb perspectiva històrica, no és cap ximpleria. El que hem vist ha estat impressionant, no hi fa res si la considerem una o dues paraules: és el mot perfecte, el més precís i expressiu per descriure aquesta experiència que molta gent també ha definit com un somni. És natural: la narració anterior i posterior a la final de dimecres tenen molt més de somni que de realitat. De deliri col·lectiu. Milers de periodistes desplaçats, desenes de pàgines de diaris, incomptables hores de ràdio i de televisió, un esforç titànic per abastar-ho absolutament tot, des del mínim fins al màxim, per farcir d'èpica, lírica i drama l'esdeveniment. Com no perdre el ritme cardíac quan en Cristiano Ronaldo s'aproximava serrant les dents a la nostra àrea? Com contenir l'esclat d'alegria quan el menut Messi volava per rematar de cap a la xarxa? Com no sortir als carrers a victorejar els herois i no sentir-nos al setè cel blaugrana? S'hauria de ser de gel, o del Madrid, per mantenir la tebior en un moment de tanta càrrega emocional i històrica. O haver passat els darrers anys lluny de la terra baixa, refugiat en una cova, física o mental. Coses dels temps.

La revolució industrial va popularitzar la premsa, un fill tardà de la modernitat i del racionalisme il·lustrat al qual se li varen assignar les sagrades funcions d'informar, formar i entretenir. Als mitjans, doncs, se'ls confia la tasca de seleccionar d'entre tots els esdeveniments els que són rellevants, de descriure la realitat i proporcionar les claus per interpretar-la, i fer-ho, a més, des de la confrontació d'idees i la pluralitat. Però més enllà de tanta santa innocència, ens interessa la seva capacitat per influir, per conformar les opinions més que per formar-les, per legitimar o enderrocar poders. Ja sabem que si depenen de l'estat generalment queden sotmesos a lògiques partidistes, i que quan estan en mans del mercat, a lògiques econòmiques i als seus ineludibles vincles polítics.

La tan proclamada independència no és fàcil en un mercat que tendeix a la concentració empresarial i que actua influït per interessos que no sempre són transparents. I és damunt aquesta onada i a cavall dels progressos tecnològics que han adquirit l'exuberant vigor actual i una capacitat espectacular per fer-nos perdre el sentit de la realitat, o per construir-la a mida. No sempre deliberadament ni amb intencions conspiratives. A vegades són simples fruits de les confrontacions del mercat i de les exigents lleis de la competència. Tothom té presents esdeveniments dels darrers anys, no necessàriament esportius o polítics, dels quals en el desfici de la batalla per l'audiència se n'ha reproduït un reflex grotesc i sense mantenir cap proporció. Si el meu cor no fos blaugrana diria que aquests dies n'hem viscut el darrer exemple.

La musculatura actual dels mitjans és sensacional. Ja no és el quart poder sinó segurament el primer. O potser el segon si som capaços de concebre'l al marge de l'economia. Un poder alliberat de controls socials que ha demostrat que pot fer sortir un milió de persones al carrer per unes emocions profundes però imprecises. No vull ni imaginar què podria fer si es proposés ordenar el món. Ni tampoc per què tantes vegades contribueix a desordenar-lo.