Sylvinho:De l'abisme a la glòria

Era l'estiu del 2004 quan el Barça anunciava el fitxatge de Sylvinho. Txiki i Rijkaard el consideraven el complement perfecte per a Gio –fitxat el curs abans– per afrontar el retorn del Barça a la Champions. D'entrada, el seu fitxatge va generar molts dubtes. L'edat –havia fet 30 anys–, la seva condició d'extracomunitari –després de tres anys a Vigo havia iniciat els tràmits per obtenir el passaport comunitari– i el descens del Celta –l'únic punt negre a tres temporades impecables amb els gallecs– van fer que el brasiler no entusiasmés gaire l'afició blaugrana. Fins i tot es va especular amb la possibilitat que fos cedit si els papers no arribaven a temps. No va fer falta. Un mes després, ja era comunitari, i aviat l'afició va comprovar que, a banda d'un gran futbolista, el Barça havia fitxat una extraordinària persona. Disciplinat com pocs, integrador com ningú, Sylvinho aviat es va convertir en una de les veus més autoritzades de l'equip. Ni l'edat –mai ha baixat dels 20 partits per temporada–, ni les lesions –tret d'un problema que el va tenir dos mesos lesionat mig any després d'arribar– han estat un handicap perquè Silvio hagi estat sempre a punt quan se l'ha necessitat. Rijkaard va dir un dia: «La seva actitud és un mirall per als joves; mai es queixa, sempre pensa en el grup i només cal veure com s'entrena per veure la il·lusió que té.» Les dues lligues i la Champions de París eren una manera excel·lent de tancar el currículum per a un jugador a qui mai ningú ha regalat res. Faltava el triplet. En cinc anys a Barcelona, ha renovat tres cops el seu contracte. L'últim any de Rijkaard va renovar per un curs un contracte que va tornar a allargar (per un altre) amb l'arribada de Guardiola. Precisament, amb el de Santpedor ha tocat la glòria. Ha assolit un triplet en què ha estat peça activa. La seva actuació en la final de Roma –impecable durant els 90 minuts– és el millor comiat per a un futbolista que es trobarà a faltar en un vestidor on tothom l'adora.