Laporta no troba la porta

Joan Laporta no troba la porta de sortida! Un home que ha fet història en el difícil sector de la indústria futbolística –abans anomenat esport–; que ha portat el Barça a un nivell irrepetible; que ha tingut la vista i la sort d'incorporar un entrenador diplomàtic, psicòleg i futbolista, els èxits del qual comptabilitza com a propis; que, amb despeses multimilionàries, ha anivellat –més o menys– els pressupostos; que ha transformat el club en una gran empresa; que, amb risc físic i familiar, ha neutralitzat els Boixos Nois; que ha aconseguit que els equips de primera divisió envegin i admirin el Barça –i que uns quants l'odiïn–; que ha portat el nom de Barcelona arreu del món; que hi ha passejat la seva figura dinàmica i jove, de guanyador, que contrasta amb les tristes i ploroses personalitats presidencials anteriors; que s'ha confessat setmanalment amb el cardenal Johan Cruyff; que ha ensenyat les dents quan convenia –i quan no convenia– i que ha demostrat que quasi sempre sabia què es feia, ara, a la fi de la seva inversemblant aventura, no sap ben bé on és la porta de sortida.

Laporta és un home simpàtic, valent, exigent, autoritari, individualista, persistent, decidit, fred, vanitós, ambiciós, desconfiat, sincer a mitges, enamorat del Barça, però amb un enamorament calculat i amidat. Prototip de president professional, per alguns hauria de seguir 10 anys més. Impossible! Els estatuts del Club i l'oposició no ho permeten.

És evident que la proximitat de la fi del regnat l'ha desorientat. Fa declaracions a tort i a dret i, com que la sinceritat no és el seu fort, el que publiquen els mitjans és veraç o interpretat. Voldria la continuïtat del seu estil i s'ha parlat de Xavier Sala i de Johan Cruyff. Les sòlides candidatures anunciades els barren rotundament el pas. Mentrestant, passa de la junta i sorprèn amb l'espionatge dels vicepresidents, i assegura que això ha estat iniciativa del director general, Joan Oliver. Si l'hagués acomiadat de manera fulminant potser ens ho hauríem cregut. S'abona a acusar la «caverna mediàtica espanyolista», amb estil i to inapropiats, tot i que té una part de raó. Tots els mals, diu ell, li vénen de «la dreta recalcitrant espanyolista». No nega que li agradaria fer política i ho corrobora participant en els actes de l'11 de setembre. Tenint en compte la seva afinitat política i l'acostumada partida electoral d'escacs de líders, patums i pactes, l'alcaldia de Barcelona pot ser-ne l'objectiu. Tot i que força llançat, seria un bon alcalde: en té fusta.

Deambula per la Masia cercant la porta de sortida. Els caçadors saben que el senglar ferit és molt perillós. Els mesos d'embaràs que li resten poden ser difícils per a l'entorn: estripa directius com si fossin paper d'embolicar, executa TV3 i d'altres. Quan deixi la Masia no plorarà com Boabdil el Niño en sortir de Granada i la data serà recordada. El RCDE la declararà festiva i els mitjans el trobarem a faltar: és sempre noticia i omple espai!