La lliga o el fracàs

Haver-se classificat per a l'Eurolliga d'aquest any després d'eliminar la Penya –amb menys d'un terç del pressupost del Barça– en les semifinals de la lliga ACB de l'any passat. Haver eliminat el Madrid en els quarts de final de la seva copa del Rei. I haver arribat a la final a quatre de Berlín després de superar el Tau en un play-off a cinc partits ara fa unes setmanes. Són els tres moments àlgids que ha viscut el Barça de bàsquet en els últims setze mesos, des que Xavi Pascual es va fer càrrec de l'equip. D'una temporada a l'altra, l'equip ha tingut fases de bon bàsquet, s'ha fet fort al Palau, ha apallissat potències com ara el Panathinaikòs, posterior campió d'Europa, i ha superat quatre cops aquesta temporada el Madrid, un plat que sempre ve de gust a la gent blaugrana. Però de títols, ni un. Ni de llarg recorregut, com l'ACB o l'Eurolliga; ni concentrat com la copa, ni de pretemporada com la supercopa i la lliga catalana. No guanyar tampoc la lliga ACB completaria, doncs, un cicle de dos cursos sense títols que mereixeria sense embuts una paraula: fracàs. Parlar de fracàs pot semblar exagerat si es té en compte que, des que l'entrena Pascual, l'evolució global ha estat positiva, però no es pot oblidar que el Barça que es cou cada estiu és un equip pensat per guanyar títols, i no només per anar fent via passant talls. El temps de conjugar el verb ser (ser en l'Eurolliga, ser en la final de l'ACB, ser a Berlín) s'ha esgotat. Guanyar és el contrari de perdre, sense terme mig. Un projecte destinat a tenir presència, però alliberat de l'exigència de ser campió, també seria un bon projecte, però aleshores no caldria invertir-hi més de 20 milions d'euros l'any. Els 50 milions que diuen que hi ha per reforçar el Barça del triplet no superen de gaire els que han costat els dos últims anys d'una secció que avui comença a jugar-se l'última bala per no tancar un bienni en blanc. I això, a Can Barça, vol dir història negra.