El club més odiat del món

Lluís Simon m'ha preparat molt bé el terreny. Abans de continuar llegint, passeu pel seu article de la contraportada, només heu de girar full.

Benvinguts a la segona part del Diari de Redacció del company Simon. Cada pas que fa el nou monstre futbolístic del segle XXI va en la direcció apropiada per convertir-se en el club més odiat del món. No pels seus incondicionals, que vendrien sa mare al dimoni per tal d'enfonsar en la misèria el gloriós equip del triplet, però sí per a la resta del món, el futbolístic i el que no ho és. Cristiano Ronaldo i els 94 milions d'euros declarats (i l'IVA?, i les comissions?, i el sobre de sotamà?) són l'emblema del modus operandi del president Pérez. Una diabòlica fugida endavant que té moltes altres cares, però que els costarà car, molt car. No només pels 94 milions (i els 12 per temporada que cobrarà aquest portuguès que per la seva supèrbia està fet a mida del Madrid i el seu president), però també. Els 94 tenen un doble efecte pervers: d'una banda, injecten 94 milions en el planeta futbol que segur que no provenen del futbol. Ara els té el Manchester i els pot fer circular. L'altre efecte és mimètic: qualsevol jugador val –o el seu club creu que val– avui més que fa un mes perquè per Cristiano s'ha pagat objectivament més del que val. Tots dos efectes perversos tenen un únic resultat: inflació. I segur que els clubs –no només el Barça– que han de tancar operacions odien avui el Madrid com no l'odiaven fa un mes. I li ho faran pagar car.

Qui, en el context econòmic del 2009, deu 500 milions d'euros i es vanta que en gastarà 300 més a comprar jugadors en les pròximes setmanes, a part de suscitar tot tipus de comentaris sobre la seva capacitació mental, genera també odi entre els milions d'aturats europeus aliens al futbol o de filiació futbolística diferent. I això també ho pagarà car, el Madrid. Un equip ple d'estrelles que serà rebut amb odi vagi on vagi. Quina paradoxa. I quin contrast amb el tricampió que encamina les seves accions comercials i els seu model ètic a generar el màxim de complicitats, de simpaties, de solidaritats.

Que no s'enganyi el socialista Lissavetzky. Que no s'empari en el lliure mercat i en l'esfera privada en què operen els clubs de futbol. Perquè passarà que la gran mentida del president Pérez posarà el Madrid al llindar de la fallida i aquell dia, socialistes i peperos empesos per l'estat de necessitat (en diuen interés nacional, i el lehendakari Patxi López n'és el paradigma) es posaran d'acord per requalificar el Bernabéu i, amb l'excusa d'aquest enganyababaus que és la candidatura olímpica de Madrid construiran a Florentino un estadi que pagarem entre tots (i sobretot els catalans, que per això estem). Esfera privada, senyor Lissavetzky? I mentre a Madrid faran passar un altre cop el clau per la cabota, la tan nostrada civilitat manté bloquejat el projecte de requalificació del Miniestadi que no és ni un u per cent del que pretenen aquestes sangoneres sense escrúpols, multimilionaris rics gràcies a l'especulació i al tràfic d'influències i despullats de tota condició humana.