L'Andorra 97/98 i el Llíria 96/97, pitjors que el Terrassa actual

El curs 96/97 l'Andorra va estar lluitant fins a les últimes jornades per disputar la lligueta d'ascens a 2a A, i la campanya següent es va convertir en la riota del grup i el pitjor equip que ha disputat mai la segona B. La resposta a aquest canvi radical el tenen els bingos, encara que sembli mentida. A Andorra està prohibit el joc –no hi ha casinos–, però s'acceptava que els clubs esportius per Nadal organitzessin els seus bingos –com els quintos o les quines d'algunes zones de Catalunya– per recaptar diners. Precisament, com que el joc com a tal està prohibit, aquests bingos tenien molt d'èxit, i donaven molts diners als equips de futbol sobretot, com el FC Andorra. El govern andorrà va ser de màniga ampla amb aquests bingos, i a petició dels clubs, cada any els deixava obrir més dies a banda dels de Nadal, fins que al final va permetre que obrissin tot l'any. Aquella fórmula alegal de permetre el joc a Andorra –sempre vinculat a l'esport– va propiciar que l'Andorra aguantés 17 anys a 2a B, jugués dues fases d'ascens a segona A, i guanyés una copa Catalunya eliminant el Barça i l'Espanyol (1994), i tot gràcies al Bingo Stars, que encara existeix. Però el govern andorrà va decidir posar una mica d'ordre amb aquells bingos, i el 1997 va fer una llei en la qual es permetia obrir un bingo sense haver de destinar part dels beneficis a un club esportiu. Llavors, l'amo de Bingo Stars es va desvincular del FC Andorra, i aquest es va quedar sense diners de la nit al dia. Aquell Andorra de la 97/98 (a la foto jugant al Comunal contra el Nàstic) va baixar a tercera amb només 7 punts, i la dinàmica de descens el va portar en pocs anys fins a primera regional, en la qual encara hi és ara.

Llíria és un poble de 30.000 habitants de la rodalia de València, on el futbol mai havia tingut una tirada especial. El club de bàsquet del municipi sempre va estar en les categories altes i, fins i tot, a principi dels 90 va jugar dos cursos en l'ACB. Si el bàsquet s'emportava una part del pastís (diners i afició) d'un poble petit, l'altra part se l'enduien (i encara se l'enduen) les bandes de música, una tradició molt valenciana i que a Llíria tenen molta tirada. Entre una cosa i l'altra, el futbol té un paper testimonial, però a principi dels 90 es va formar un grup de bons jugadors de la zona, i van aconseguir pujar a segona B l'any 1992. Aquell primer curs en l'elit (92/93) quasi se salven (28 punts al final), i tres anys més tard van aconseguir repetir l'èxit, però aquell cop (96/97) la imatge va ser molt dolenta des del primer moment (a la foto, jugant a Vilatenim contra el Figueres), i el descens es va consumar amb moltíssima antelació (14 punts al final). Tal com explica un jugador d'aquella època, Paco Veses (actual director esportiu del club a preferent): «Nosaltres, a diferència dels altres equips, no érem professionals, tots treballàvem i anàvem a entrenar-nos de 8 a 10 de la nit. Cobràvem uns 300 euros al mes i no arribàvem al nivell dels rivals.» Veses recorda que quan els tocava pujar a Barcelona a jugar s'emportaven les parelles per passar el cap de setmana. A pesar de les golejades i l'allau de derrotes, «va ser una època maca, perquè a l'equip érem tots amics de la zona i i no se'ns va fer pesat». Aquell últim descens, però, va tocar de mort el club, que va baixar consecutivament dues categories més fins a primera regional, en què ha estat jugant fins fa dos cursos, que van aconseguir tornar a preferent.