«He portat jugadors que ja són avis»

–Quant temps fa que està vinculat a la UE Castellar?

–«Just després de la guerra, quan tenia 14 o 15 anys, amb tota una colla vam crear un equip de futbol de l'Acció Catòlica. Més tard ens vam oferir per formar l'equip juvenil del Castellar i, pagant-ho tot nosaltres, vam començar a jugar per tots els pobles del voltant.»

–Mai no ha format part d'algun altre club?

–«Només un moment en què el futbol va desaparèixer a Castellar. Em van venir a buscar de Sant Llorenç Savall i hi vaig estar una temporada, com sempre fent de porter. Després em vaig posar malalt i ho vaig haver de deixar un temps. Però, quan ja em vaig trobar millor, de seguida em van demanar col·laboració per tornar a formar l'equip.»

–A partir de llavors, ja mai no ha deixat de dedicar-se al Castellar, com a jugador, entrenador, delegat, encarregat de camp i, més recentment, encarregat de material...

–«De seguida vaig començar a entrenar la gent jove, els vestidors també van començar a ser responsabilitat meva i, a partir d'aquí, ja sempre he fet el que he pogut pel club. Ara continuo rentant la roba i preparant el material per a cada partit.»

–Tota una vida pel Castellar que li va ser reconeguda amb la instauració del torneig de futbol de base i el monument. Mai s'hauria esperat una cosa així?

–«Pel que fa al torneig, he de donar les gràcies a un exjugador, el Joaquín Peñalver, perquè la idea va ser seva. I més tard el president, el Carles Martínez, va pensar a posar l'estàtua. Van ser dues coses meravelloses però també hi ha altra gent que ha fet tot el que ha pogut pel Castellar i que mereixeria algun tipus de reconeixement.»

–Mai no ha pensat a ser president?

–«Des de l'estiu passat sóc president honorífic, però ja vaig dir un dia a un alcalde, el Miquel Pont, que no serveixo per ser president. La gent no es pot imaginar fins a quin punt és difícil formar part d'una junta. A més, a la meva dona només li hauria faltat tenir-me encara menys temps a casa.»

–Li agrada el futbol, a ella?

–«No, per dos motius molt concrets. Primer perquè, una vegada al camp del Caldes, el seu davanter centre em va clavar el genoll a les costelles. I, la setmana següent, a Sant Llorenç, tot i estar a la banqueta, vaig sortir al camp per posar pau en una baralla i un guàrdia civil em va clavar un cop amb el mànec d'una pistola. A ella, tot això la feia patir massa.»

–M'imagino que una de les coses més gratificants ha estat conèixer diverses generacions de futbolistes castellarencs. Han canviat molt els joves d'un temps cap aquí?

–«Jo he portat jugadors que ja són avis, i això em fa molt feliç. Potser sí que abans els nens eren més fàcils de tractar, perquè ara tenen massa llibertat i els costa més sacrificar-se. Tot i això, a mi sempre m'han tractat molt bé, els d'ara i els d'abans, i si algú els ha de renyar és l'entrenador.»

–Li sabria greu que el camp canviés de lloc, atès que hi ha aprovada una ARE?

–«Jo no m'hi puc posar, però no m'agradaria gens. I més veient que hi ha molts pisos i cases desocupats. A més, si el camp fos més lluny, no vindria tanta gent. Ara hi ha gespa artificial i una bona graderia, i és una cosa que em pensava que ja no podria veure.»

–L'any 2011 el Castellar fa el centenari. El millor desig seria que l'equip pugés a preferent?

–«Jo crec que és la categoria que li pertoca, per gent i per tot, però hauria de ser més ajudat. No hi ha diners i és evident que tant de futbol televisat ens fa mal.»