“La il·lusió per pujar està intacta”

Aquell any vaig començar amb el filial del Celta, però els últims partits, crec que eren vuit, vaig començar a participar en el primer equip. Aleshores, però, hi havia una norma que deia que per poder acabar jugant amb el primer equip havies d'haver jugat amb anterioritat un nombre determinat de partits [10], cosa que jo no havia fet. El club no es va adonar que incomplia la normativa, però alguns dels nostres rivals directes, sí. Van presentar un recurs i ens van treure tres punts que en el seu dia ens havien servit per pujar.

El Recreativo, l'Alavés i el Cadis, que estaven lluitant amb nosaltres per l'ascens. Reclamaven dues alineacions indegudes, però la primera [Celta-Terrassa, 2-1] perquè estava fora de termini. Vam acabar perdent el partit contra el Xerez (3-0) i tot el que havíem celebrat no va servir de res. L'endemà de pujar, mig Vigo havia sortit al carrer en una festassa impressionant, com es podia esperar. Imagina't la cara que ens va quedar quan ens van treure aquell triomf. Quedaven dos partits i ens calia una victòria. Per sort ho vam fer.

No. La setmana següent rebíem l'Eibar, que també aspirava a l'ascens. Balaídos es va omplir amb un ambient espectacular, però aquell partit el vam acabar perdent. Vam quedar en una situació límit, perquè només quedava un partit.

Vam guanyar a Lleida per 0-2 i vam garantir l'ascens [com a segons, amb els mateixos punts que el Cadis i l'Alavés, que també van pujar]. La segona festa sí que va ser la definitiva.

I tant! Sobretot perquè els últims partits no els vaig poder jugar per no tornar a incórrer en una alineació indeguda. I perquè des de la grada ho vaig viure amb molta tensió.

Sí. Havia marcat un gol. I el dia de l'ascens frustrat també vaig donar una assistència.

En comparació amb com ho teníem fa dues setmanes, lògicament sí. Però mantenim possibilitats matemàtiques i ho intentarem. I si no, doncs a mentalitzar-nos que hi ha una fase d'ascens que també et dona possibilitats de pujar de categoria.

Sí. Les coses depenen molt de l'òptica amb què les miris. Ens havíem il·lusionat molt amb l'ascens directe, i encara ho estem. Però jo sóc dels que pensen que si no s'acaba segon hi ha una oportunitat que només tindrem quatre equips. Un luxe.

No ho sé, espero que no. L'única cosa que puc garantir és que si ens toca jugar la fase d'ascens la nostra il·lusió serà màxima.

Per si amb 42 no n'hi havia prou, però és el que hi ha...

És normal. La repercussió que té un ascens a primera és brutal, ja no només per a l'equip, sinó també per a la ciutat. Lògicament això es nota. Per a nosaltres és una alegria poder haver emocionat tant la gent.

Pot fallar. No sé on, però en qualsevol dels partits que li queden pot tenir una relliscada. Intentarem aprofitar-la.

També. Hem d'anar partit a partit. Primer aquesta setmana i després ja pensarem en Almeria. És un camp complicat, però també hi tindrem possibilitats.

No. De lesions n'hi ha hagut tot l'any, i potser quan més n'hem patit i menys efectius ha tingut el mister és quan més punts ha sumat l'equip. Ara la gent s'està recuperant. Crec que arribarem al final en bon moment.

Ens hem d'oblidar de fer càbales i números. Hem de fer la nostra feina. Si ens despistem ens desviarem de l'objectiu. No serveix de res pensar en el que han de fer els altres.