El proper partit serà una altra història
2a divisió A. Amb totes les energies concentrades en el que vindrà a partir de dimecres, els de Rubi tanquen la lliga amb un empat insípid contra el filial del Real Madrid
En un partit intranscendent i que al Girona li feia més nosa que servei, ahir a Montilivi hi havia 7.000 espectadors. Amb el mateix escenari però en unes altres circumstàncies, no n'hi hauria hagut més de 3.000, però l'afició està àvida i delerosa perquè arribi l'hora de la veritat, que ara sí que ja és imminent. Dimecres a Alcorcón i dissabte altre cop a Montilivi. Aquesta vegada amb un partit que no tindrà absolutament res a veure amb el d'ahir contra el Real Madrid B i ni tan sols amb aquell ja històric Girona-Alcorcón del mes passat, el de la remuntada apoteòsica (3-2). Hi haurà més en joc. Molt més. Infinitament més.
Dos onzes irreconeixibles
El Girona va conservar el dibuix i també el plantejament del joc, però ho va fer amb uns protagonistes molt diferents dels habituals i amb Mas, del filial, com a gran novetat. Els titulars es van dedicar a carregar les bateries, la majoria des de la graderia i alguns des de la banqueta, per tot el que els ha de caure al damunt a partir de dimecres que ve. També el Madrid B es va presentar amb un onze que hauria estat presa fàcil del Girona en el cas que els de Rubi s'haguessin jugat ahir l'ascens directe, perquè tots els cracks del filial blanc estaven cridats a files, bé ambla sub-21 o amb la sub-20. Sense Jesé, Morata, Nacho, Xeritxev, Llorente i companyia, el rival també era irreconeixible.
Al partit li va faltar tensió competitiva des del minut 1. Lògic, si es té en compte que l'únic atractiu que hi havia en joc, per buscar-ne algun, era el títol simbòlic d'acabar com a millor local de segona A (el premi finalment ha estat per a l'Elx). Era més prioritari que ningú prengués mal –objectiu fallit, perquè el genoll no està disposat a deixar de martiritzar Kitoko, que va haver de demanar el canvi en el tram final– i evitar que algú veiés dues targetes grogues. De fet, Rubi va minimitzar tots els riscos que va poder i ni tan sols va completar la convocatòria de divuit. A la banqueta hi tenia només cinc jugadors. I si s'hagués pogut estalviar fer sortir Luso, ho hauria fet. Sí que estava en el guió del tècnic donar uns minuts a Jandro perquè l'asturià es provés de cara a la fase d'ascens, on la seva presència serà cabdal si pot agafar el to competitiu després de dos mesos sense jugar i acostar-se a la millor versió. Jandro va disposar de 38 minuts. No va estar fi amb la pilota als peus, però la seva sola presència intimida el rival i il·lusiona la graderia.
Els gols ho animen
Va ser un partit difícil de digerir, sobretot en la primera meitat. Res que no fos previsible. Per això hi ha titulars i suplents. Passa en totes les cases. Amb un parell de retocs en les alineacions es poden mantenir les millors versions dels equips. Quan la sacsejada va molt més enllà –el Girona només va mantenir dos titulars del partit a Almeria–, les prestacions decauen. No hi va haver ningú que desentonés, però el Girona no va ser aquella màquina engreixada i fluida que ha estat durant bona part de la lliga i que tornarà a ser –toquem fusta– en la promoció. La primera part es va tancar amb un parell d'arribades per bàndol i la segona va tenir com a punt àlgid el moment dels gols, que van arribar molt seguits i van ambientar una mica l'escenari. En l'1-0, Eloi va servir una pilota a l'espai a Ion Vélez, que se'n va sortir molt bé a l'hora de driblar Pacheco i endreçar-la a les xarxes. La reacció del Madrid B va ser imminent, tot i que en l'1-1 d'Óscar Plano –va recollir un refús del travesser després d'un xut de Lucas– hi va haver una passivitat general en la defensa del Girona que en la fase d'ascens no es podrà permetre de cap de les maneres.
GIRONA1
R. MADRID B1
