El privilegi és compartit

Els grans esdeveniments es couen amb marge i s'estenen força més enllà del temps real de joc. Programat a les 9 del vespre, el partit tenia una prèvia llarga. Fossin a casa o al bar, eren molts els que tenien pressa per anar cap a l'estadi. El club havia animat, per les xarxes socials, els aficionats a ser un parell d'hores abans a Montilivi per fer costat a la plantilla en la seva arribada. Mig miler de persones es van engrescar i van anar a fer el passadís als jugadors. Un per un, perquè no hi va haver concentració prèvia. Ni tan sols van berenar junts. Com qualsevol partit de lliga, per no col·lapsar més del compte els jugadors. “Ja són prou conscients de la transcendència del partit”, deia Rubi abans. Jose, Jandro i Felipe van firmar uns quants autògrafs abans d'arribar al vestidor. Per aplaudiments, però, el líder va ser el ghanès Keffor Efa, el senyor Sisplau. Per un dia, el gran animador de l'estadi no era qui provocava els crits de suport –incansable com sempre a la graderia–, sinó que els rebia. De l'arribada de l'Alcorcón, només va destacar la salutació innecessària de José Bordalás als aficionats gironins que els escridassaven.

Superada la gens habitual rebuda, la mateixa espera de sempre. Més llarga, perquè tothom anava abans d'hora. Hi va haver aplaudiments quan els gironins van sortir
a fer l'escalfament, però molt menys intensos que els que es van sentir quan, pel videomarcador, s'anunciava que el Las Palmas havia empatat a Almeria. Més enllà de les virtuts de cada possible rival en la hipotètica final, la gent tenia ganes de viure una jornada apoteòsica a Montilivi la vigília de la revetlla de Sant Joan. El 2-1 de l'Almeria, en canvi, es va rebre amb silenci absolut, potser perquè ja no interessava res més que el que passava a
la gespa.

A partir del xiulet inicial de l'àrbitre de l'ascens contra el Ceuta, el primer gran hit va arribar ben aviat. L'1-0, amb dos grans protagonistes. D'una punta a l'altra. D'un risc altíssim al gol. Del protagonista sota els pals al pitxitxi que tornava. El gol va precedir els primers crits de “A primera, a primera!” Massa aviat? Probablement, però l'escenari era immillorable. O ho semblava. Com que no podia ser tan bonic, Acuña va haver de demanar el canvi de seguida. Els12 minuts que va jugar el paraguaià van ser molt productius, però segurament hauria canviat no marcar tan aviat i poder continuar. Emprenyat com una mona, va marxar enmig de l'ovació.

Com si acordessin espaiar les alegries, Juanlu i Ion Vélez van perdonar el segon. Per uns segons, els focus van passar al gol nord, on la Columna Supporters va desplegar una estelada gegant al minut 17:14, en senyal de protesta pels fets d'Alcorcón, on se'n van requisar algunes. Ahir, se'n veien en molts racons de l'estadi i també hi havia molta policia i seguretat. Que sapiguem, però, no se'n va requisar cap. Ja hauria estat massa.

Juanlu, aquell extrem disciplinat a qui costa veure porteria, va recordar el tros de jugador que va celebrar un ascens a primera a Montilivi (amb el Tenerife) i va provocar la bogeria a l'estadi. La gent dempeus, botant i fent l'onada. Massa aviat? Probablement, però hi ha
coses que no es poden frenar. Fins al descans, va ser un petit festival, amb tot l'estadi vessant felicitat. Tot, és clar, menys la zona de l'afició visitant, la més trista. No pas per les cares dels madrilenys, sinó pels seients buits que hi havia. Amb un sol autocar i uns quants cotxes particulars, no superaven la seixantena.
I per més gent que hauria desitjat situar-s'hi, era impossible per llei, per seguretat. Més per la transcendència del matx que pel perill que
es podia preveure amb tan poca afició rival, el partit d'ahir s'havia declarat d'alt risc, amb nou furgons d'antiavalots dels Mossos d'Esquadra que reforçaven la seguretat que ja hi sol haver.

Els ais i uis van manar en la segona part, tant a l'àrea local com a la visitant. Els minuts semblaven hores, però van anar passant. Tot Montilivi es va tornar a posar dempeus per ovacionar Jandro. Hi va haver temps per patir i insultar Dani Nieto, ídol la temporada passada i arma principal (a deshora) dels madrilenys. Fins que Felipe va clavar l'etiqueta d'heroi a Juanlu. Va ser l'èxtasi. Al camp i a la graderia. Massa aviat? No, ja no. Va arribar el gol de l'Alcorcón, però no hi va haver espai per al neguit. Tampoc per al gol de Ion Vélez, i això que ho va provar de totes maneres.

Marcos Tébar explicava abans de començar l'eliminatòria que els jugadors se sentien uns privilegiats. Deia que afrontava el partit més important de la seva trajectòria com a jugador. El madrileny, amb una bona formació, amb classe, amb regularitat i amb cap, tindrà possibilitats de jugar més partits tan vibrants i amb tanta expectació. Aquell jove espigat que va arribar a Montilivi en un mercat d'hivern i que semblava mirar-se amb respecte els amos del mig del camp, Matamala i Dorca, ha anat creixent i madurant i el més normal és que acabi jugant a primera. Qui sap si, com Tébar, el Girona tornarà a tenir una porta oberta a l'elit. Són moments màgics. De tensió, de nervi, de pessigolleig. Adrenalina. Hores intenses, dies llargs i feina multiplicada per a moltes persones, de dins el club i de l'entorn. Jornades precioses. L'ambient, ahir, a Montilivi va ser tan espectacular com inimaginable fa uns mesos. I dimecres, demà passat, sant tornem-hi. El privilegi, Marcos, és compartit.