Un domini mai vist

El triomf del Barça en aquesta Eurolliga no comença a París, sinó molt abans de la final a quatre mostrant continuïtat en el joc i fent un joc d'equip. Només així un equip pot recuperar jugadors importants per als moments clau: és el Regal el que produeix el gran joc de Navarro en la final four –recordem que en Juanqui no va jugar bé en els primers dos partits contra el Madrid–. Navarro torna i troba el seu ritme gràcies a la qualitat de l'equip. Tots sabem que és un gran jugador i no és una sorpresa el que va fer perquè tenia l'experiència del 2003.

Un equip guanyador necessita esperit d'equip, grans jugadors i naturalment un gran entrenador. Només amb aquests ingredients pots guanyar, i aquest Barça els té tots. No recordo haver vist mai un equip dominar una final a quatre com ho ha fet el Barça en aquesta, especialment en la segona final. L'única cosa que podem fer és felicitar l'equip per això i recordar que el joc atractiu només importa si guanyes: sinó hi ha títol no hi ha joc atractiu.

El Regal va mostrar tant en la primera final contra el CSKA com en la segona contra l'Olympiacòs que tenia un pla de joc. Xavi Pascual, amb les seves decisions durant els dos partits, va controlar el rival i l'enfrontament: va transmetre als jugadors tranquil·litat i creença en les seves possibilitats i en les de l'equip, i això és molt important en aquesta mena de partits.

Personalment, penso que només el Regal i el Partizan han estat equips i han jugat amb estil aquesta final a quatre. El CSKA té molta qualitat, però no la va poder mostrar tota ni la va fer servir quan en va tenir possibilitat. Per guanyar s'ha de lluitar i, crec que tots estarem d'acord, el Partizan ha guanyat amb actitud, amb esperit i amb un pla de joc. Ells mereixen estar en el segon lloc d'aquest torneig de París. L'Olympiacòs ocupa aquest honor, però sense mostrar un pla de joc o tranquil·litat, transmetent molta pressió. Per mi han estat la decepció del torneig.

En la primera final, el millor jugador del Barça va ser Ricky. Quan el CSKA va jugar millor va trobar sempre una assistència o punts directes. Els grans partits els guanyen jugadors de perímetre. No pots guanyar sense pivots, però en els moments decisius els exteriors et donen o et treuen el títol. Primer Ricky i diumenge Navarro i Sada, sense oblidar un jugador excel·lent i especial com ara Mickeal. En la segona final, el Barça va dominar del primer a l'últim minut. Teodosic i Papaloukas ho van provar amb accions individuals, però després del primer quart ja sabies que la resta del partit seria només per admirar el joc del Barça. L'Olympiacòs només va fer bona defensa en els primers cinc minuts del tercer quart, i així no pots ni jugar contra el Barça –ja no parlem de guanyar–. Un equip és gran per la defensa, perquè és l'única manera de créixer com a grup, el camí perquè tots els jugadors se sentin importants.

El paper de Sada en la segona final és producte d'una gran decisió de Pascual. Lakovic pot ajudar amb el tir, però amb Navarro i Mickeal no el necessites. Més important que això, però, era la motivació i la gran actitud de Papaloukas. Pascual ho va veure i va creure que Sada era l'home que el podia controlar, i en Víctor va fer una gran feina en defensa i va aportar tranquil·litat en atac. Té 25 anys i ja té experiència, per això no va fallar tot i no haver jugat cap minut en la primera final contra el CSKA.