JORDI PLÀ COMAS - Barcelona
Ara mateix és situar-se en el terreny de la ciència ficció imaginar una temporada millor que la que ha signat el Regal Barça en l'Eurolliga d'aquest any. Igualment, és gairebé impossible pensar una carrera de tècnic en l'elit més reeixida en tan poc temps. En poc més de dos anys, Xavi Pascual ha passat de ser un pedaç a ser una raó innegociable quan es parla de l'èxit del Barça: en menys d'un any, cinc títols. Dit d'una altra manera, dues finals d'ACB, la tercera en camí, i un títol; dues finals a quatre de l'Eurolliga, un títol. Això sense oblidar ni menystenir una supercopa ACB, una Lliga Catalana i una copa.
Raons més que suficients per oblidar l'argument oportunista per antonomàsia, aquell que parla del lloc adequat en el moment oportú. En el cas de Pascual això ja només val per recordar el 14 de febrer de 2008 quan el que era el seu superior, Dusko Ivanovic, va ser fulminat hores abans de jugar un partit transcendental d'Eurolliga contra l'Unicaja. Des d'aleshores i fins aquest diumenge, només en el treball i els coneixements s'hi poden trobar els arguments per donar fe de la trajectòria del tècnic de Gavà. Semblava utòpic, però ja hi ha prou distància i prou motius per afirmar que el desert que va començar amb la destrucció del nucli guanyador del 2003 –Pesic i Maceiras– va acabar-se el dia que Pascual va arribar a la banqueta.
Quan es va presentar Pascual com el recanvi d'Ivanovic, tot i els intents per dissimular-ho de Josep Cubells, es feia pensant en el tècnic català com un recanvi temporal, en part també perquè ningú pensava que el Barça pogués classificar-se per a la següent edició de l'Eurolliga. D'aquella experiència, del repte diari en què es va convertir la tasca de Pascual –dirigir l'equip cap al triomf i demostrar al món que ell era perfectament vàlid per al càrrec–, el tècnic blaugrana n'ha fet un dogma en el treball amb l'equip. Així va eliminar la Penya en les semifinals del 2008 –classificant l'equip per a la següent edició de l'Eurolliga–, així va guanyar l'ACB de l'any passat i així ha portat l'equip al segon títol de l'Eurolliga. Conservant i projectant tot el seu bagatge com a assistent en la preparació de partits, Pascual s'ha revelat un magnífic gestor de grup, un fet indestriable de la qualitat humana de la majoria de membres de la plantilla i ajudat per la incontestable autoritat dels resultats: 61 triomfs en 66 partits. Un tècnic que creix també en la direcció de partits, amb la utilització de Sada en la final contra l'Olympiacòs com a penúltima evidència. El següent pas, la prova del cotó fluix de qualsevol entrenador d'elit, veure's en una situació perdedora amb cavall guanyador, a l'estil del que els passa aquest any, per exemple, a Ettore Messina o a Aíto García Reneses.
Dos tècnics que saben molt bé com n'és de gran la fal·làcia que suposa recordar, en aquest cas, que el Regal Barça d'enguany té la millor plantilla d'Europa i que per això, guanyant a París, ha fet el que tocava. Gran mentida. El rosari de millors plantilles campiones al setembre i fracassades al juny és inacabable i, igual com va ser-ho la consecució de la primera Eurolliga per part del club blaugrana el 2003, el triomf d'aquesta plantilla no és possible d'explicar sense les capacitats d'un tècnic que hi estigui a l'altura. No hi ha res més difícil que ser campió amb la millor plantilla i sent considerat el màxim favorit, i aquest és un altre repte superat per Pascual. El següent, igualar el triplet del 2003.
