BÀSQUET / LLIGA FEMENINA
Extrems que no es toquen
Tots són iguals, però per l'economia n'hi ha de més iguals que d'altres
El Ros menja a part, i només Pefumerías i Rivas podrien fer-li pessigolles
La resta d'equips, com ara els catalans, juguen una altra competició
«Les jugadores tenen ganes i il·lusió i, des d'aquestes premisses, el nostre objectiu només és la permanència. Tot i el títol assolit de Lliga Catalana, anem endarrerides per culpa de lesions i aturades que hem tingut en la pretemporada. Encara tenim molta feina»
«Sempre amb la salvació al cap, intentarem amb la màxima ambició donar tot el bàsquet que la nostra qualitat ens permet»
«El nostre objectiu és començar bé per, en l'àmbit de dinàmica, situar-nos en una bona posició. Amb les victòries, qualsevol dificultat és abordable»
«Els nostres reptes han de ser setmanals, i per això no ens plantegem objectius globals de temporada. Per nosaltres, el proper repte és aquesta setmana i el següent partit, una final»
«Pel calendari que tenim, els tres primers partits ens marcaran. Hem de puntuar tant com puguem abans d'enfrontar-nos al Perfumerías i el Ros Casares»
«El nostre inici és molt dur, amb els tres equips d'Eurolliga i dos més de play-off per començar. Hem d'estar mentalment molt preparades per a això. A partir d'aquí hem d'aprofitar aquestes complicacions per consolidar l'equip, guanyem més o menys partits»
«Per anar bé hem d'obtenir dues o tres victòries en aquest inici i, a partir d'aquí, saber valorar on som. I amb la lliga en marxa hem de veure on estarà el nostre lloc factible i com estem respecte a la resta d'equips. Ara per ara, no podem anar més enllà»
Una lliga partida. Aquesta és la competició que començarà a partir de demà en la màxima categoria del bàsquet femení, un torneig amb dues sublligues. L'opinió és unànime i de molt mal rebatre perquè, si quan l'economia ja era un món de flors i violes els títols eren cosa d'un parell o tres; ara que el líquid i el crèdit escasseja la cosa s'ha contret encara més. Com a tot arreu, aquí tothom és més: els rics més rics i els pobres més pobres. Com a tot arreu, tots són iguals, però sempre n'hi ha que són més iguals que d'altres –Ros Casares, Perfumerías i Rivas–. La representació catalana, a mans de l'Olesa Espanyol, el Cadí la Seu i el nouvingut Argon Uni Girona, farà com la resta, com la majoria: lluitar per assegurar-se la categoria primer per, després, acabar entrant entre els vuit primers a cavall de la il·lusió i de la fam per guanyar.
Vuit anys després.
L'Olesa de Lucas Mondelo va guanyar-se, la temporada passada, el dret a jugar a Europa, però la realitat econòmica del club va obligar-lo a renunciar-hi. Un altre cop, com sempre des que és a Lliga Femenina 1, les vermelles buscaran la permanència per impulsar-se des d'allà cap amunt. I ho farà amb un bàsquet dinàmic, atractiu per a l'espectador, fent ús del caliu que li proporciona la gent i amb el mestratge de Mondelo. La plantilla està dissenyada per fer mal de fora cap a dins, un fet que sobre el paper implica que davant d'equips amb més alçada i, sobretot, amb pivots grans, podrien venir els problemes. Tàcticament, el conjunt tornarà a ser molt ric i, per seguir, dues jugadores: la pivot Maslowski i la base Thorburn, debutants en la lliga però que ja han demostrat en pretemporada de tot el que són capaces.
El Cadí, dirigit per primera vegada pel que ha estat assistent de l'equip els darrers anys, Andreu Bou, té un equip més alt i fort que el barceloní. És la única plantilla catalana que pot jugar amb cinc jugadores per sobre d'1m80, destacant la competitivitat de Castillo, el saber fer de Donaire i la gamma de recursos que poden donar sota els cèrcols Reis, Covington i Gardin –no és descabellat que, segons en quins moments, juguin totes tres juntes, amb Gardin ocupant la posició de tres.
Finalment, per primera vegada en la història s'incorpora a l'elit l'Argon Uni Girona. Un clàssic recent en les fases finals dels campionats estatals cadet i júnior, el club ha posat el projecte en mans d'Anna Caula, una entrenadora de la casa amb la qual es va assolir l'ascens. Té una plantilla que combina experiència en la lliga amb joventut. Un equip de jugadores interessants però que, d'entrada, començarà coixa: Kiesha Brown, el factor diferencial, es perdrà com a mínim el primer mes de competició.
Necessitat i convicció
Aquest cap de setmana comença la Lliga Femenina 2009/10, i ho farà amb dos perfils d'equips clarament diferenciats. El primer correspon a aquells que han estat construïts expressament pensant en Europa. Es tracta del Ciudad Ros Casares, el Perfumerías Avenida i el Rivas Ecópolis. Tots tres jugaran l'Eurolliga vinent, amb aspiracions altes o molt altes, especialment en el cas dels dos primers, i, per tant, jugaran una lliga a la qual cap dels altres equips podrà accedir. El fet que els tres primers llocs de la fase regular no fossin ocupats per aquests equips seria, al meu parer, una gran sorpresa. Uns altres anys ja hi havia hagut diferència entre els equips d'Eurolliga i la resta, però aquesta distància amb a la resta ha crescut respecte a temporades anteriors, especialment per les actuals dificultats econòmiques de molts clubs.
El gran atractiu del segon bloc serà veure com poden integrar les jugadores joves al projecte, jugadores que aquest estiu han aconseguit fer un bon paper amb les respectives seleccions d'Espanya. En temps de vaques magres no hi hauria d'haver distinció entre necessitat i convicció, i l'aposta per la joventut hauria de ser instantània. En aquest cas, a més, l'èxit avala l'aposta: les cinc medalles –dues d'or, dues d'argent i una de bronze– hauran de tenir una continuïtat a la pista i caldrà estar atents per tal de fer un bon seguiment a les noves promeses del bàsquet estatal. Particularment, penso en quatre d'elles: Marta Xargay (Perfumerías Avenida), Cristina Ouviña (Mann Filter Saragossa) i Laura Herrera (MMT Estudiantes).
El treball dut a terme durant tota la temporada i l'encert a l'hora de contractar les jugadores extracomunitàries definirà, durant l'any, els objectius dels equips que no competiran en l'Eurolliga, perquè les diferències entre si no són molt acusades i tant poden lluitar per classificar-se per la copa com per evitar el descens. Una extracomunitària que no funcioni pot ser l'única diferència entre el cinquè i, per exemple, l'onzè classificat.
Carme Lluveras,
mànager general del Ros Casares
