Gene Hackman i el bàsquet

En una temporada de principis dels anys cinquanta del segle passat, l'equip de l'Institut Milan (a la petita localitat homònima de l'estat d'Indiana) va guanyar de manera inesperada el campionat estatal de bàsquet. Va ser de manera inesperada perquè fins a aquell moment no havia destacat competint amb equips de ciutats més grans d'Indiana. Ni tampoc ho va fer especialment després: va ser el triomf sense continuïtat d'un David contra diversos Goliats. Podem imaginar que els jugadors d'aquell institut van creure que podien guanyar i que ho van fer exemplificant que per fer-ho s'ha de tenir la moral alta: en el món de l'esport, no hi ha res pitjor que un equip desmoralitzat, mentre que un de motivat pot treure el més gran partit d'ell mateix superant les seves pròpies limitacions. Havent-ho afirmat, m'adono que històries com les de l'Institut Milan serveixen per fer consideracions moralistes sobre la importància de l'esperit de superació per arribar a l'èxit: l'esport com una realitat amb dimensió metafòrica sobre l'esforç i la mentalització positiva que permeten triomfar en un món competitiu. Una idea que a vegades es revela com un cuento xino.

El cas és que no és estrany que la temporada triomfal de l'equip de bàsquet de l'Institut Milan inspirés una pel·lícula nord-americana: Hoosiers, dirigida per David Anspaugh. Ho va fer trenta anys després dels fets, amb el gran Gene Hackman interpretant un personatge afegit a la història real: un entrenador en hores baixes i un passat tèrbol que té una oportunitat de redimir-se en fer-se càrrec d'un equip modest i deprimit després de la mort sobtada de qui els entrenava. Norman Dale, el nom del personatge interpretat per Hackman, no ho tindrà fàcil: haurà de vèncer les reticències d'uns esportistes (i de la resta de la població, que el considera un llest de ciutat) marcats per les pròpies limitacions i el desànim, que afecta de manera principal el millor jugador de l'equip. Per animar els jugadors, Dale també haurà de recuperar l'autoestima. Hi ajuda que trobi l'estima d'una professora de l'institut interpretada per Barbara Hershey, una de les actrius que fan que m'agradi més una pel·lícula només pel fet que hi surti. L'Institut de Milan es converteix en el d'Hickory en la ficció, que també canvia alguns resultats per forçar la tensió dramàtica: tots els partits, inclòs el de la victòria final, es guanyen per dos o tres punts, mentre que a la realitat hi va haver alguns resultats menys ajustats. Un trucatge cinematogràfic per restituir l'emoció del real i en directe.