Ganes de Toni

Fa tres setmanes ja ho avisàvem: gent per tot arreu, com més siguem, més patirem. Moto 2 serà una categoria estressant i, potser –raons comercials al marge–, els organitzadors s'hauran de replantejar si no és millor buscar el punt intermedi entre una pobra graella de 17 pilots a Moto GP i l'exageració de les 41 de Moto 2. Ahir, a Le Mans, veient-los caure com mosques, de dos en dos i en algun cas fregant la tragèdia, es va posar de manifest que no existeix la fórmula perfecta. Vint-i-set pilots en un segon és una passada, i no se li pot demanar més al reglament. Però hem d'assumir que quantitat més igualtat és igual a perill, a motos destrossades i curses inacabades. La Moto 2 no és perfecta, però mantenim que ens acabarà entusiasmant. Tot i que per pressupost i nom encara hi hagi dos nivells d'equip, les igualtats mecàniques atorguen més importància que mai a les manetes dels pilots. El diner, doncs, tot i que continua tenint un paper important (només faltaria), ja no assegura l'èxit que fins l'any passat garantien les motos anomenades, en l'argot, pota negra. Ara és l'hora dels pilots. Dels bons. De Toni Elias. En teníem tantes ganes, de parlar d'ell, d'emocionar-nos amb ell, de patir per ell, que tal com pinta això correm el risc d'acabar convertint aquesta columna en monotemàtica. I en tot cas, si això passa, que no ens hem passat anys parlant gairebé sempre dels tres o quatre mateixos?