“Quan vaig venir, em vaig tornar més independentista”

De curses, poca cosa. Piloto el cotxe de seguretat en la IndyCar, excepte en les 500 Milles d’Indianapolis, que mantinc la intenció de disputar-les [29 de maig], tot i que em fa l’efecte que si no hi ha una baixa per covid, me les tornaré a perdre. Però la meva intenció és no tan sols tornar-hi a competir, sinó ser el pilot de més edat que guanya la cursa [ara és Al Unser, amb 47 anys i 360 dies].

Doncs deu ser per genètica, perquè m’hauria agradat més ser el més jove a guanyar-les [riu], per raons òbvies. El meu pare va guanyar dos campionats d’Espanya de ral·lis amb 41 i 42 anys i ja es deia que si s’havia de retirar perquè aquell nano jove de Madrid [Carlos Sainz] el guanyava de tant en tant... I després encara va córrer el Dakar fins als 67 anys i si baden encara l’hauria guanyat. Deu ser que madurem tard o que les piles ens duren més que als altres.

Vaig marxar de manera molt progressiva, i no estava dissenyat. Primer me’n vaig a França el 1992, quan estudiava. Un peu a Terrassa i un peu a França, i m’hi vaig anar acostumant. Havia anat a una escola a Le Mans per aprendre a pilotar monoplaces amb canvi de marxes sense saber que allà es feia una selecció d’estudiants per competir en una fórmula anomenada Campus. I em van escollir. Jo no veia les curses com una opció professional, però a França vaig competir cinc anys amb el patrocini d’Elf. Jo era l’últim d’aquell programa destinat a anar al seu equip de fórmula 3000 i fórmula 1, però quan em tocava a mi, Elf es retira de la F-1 i tot se’n va en orris. Em van preguntar si m’interessaria competir amb ells en un futur equip a la IndyLights, als EUA. No m’ho plantejava, ni tan sols per un any, però no em costava gens provar-ho. Elf no va acabar creant l’equip però Fermí Vélez [pilot català pioner que havia obert camí als EUA amb bons resultats] em va aconseguir un test amb un altre equip i d’aquí van venir dos anys a la IndyLights. En el segon (1999), quan veig que el puc guanyar, és quan m’adono que els guanyadors salten a la IndyCar i en fan una professió. En aquell moment em pensava que hi estaria un parell d’anys i tornaria, i mira... De fet, al final del 2000 jo tenia un acord per passar a la F-1 amb l’equip Prost..., però tot es va fer miques i vaig haver de tornar a correcuita als Estats Units a buscar un equip.

És que ho trobo molt fort. Només en prenc consciència quan repasso any per any i veig què he fet. Són tants anys que tinc un rècord: soc el pilot que ha competit amb més equips diferents (14). M’hauria agradat més el rècord de victòries i amb el mateix equip, però les decisions m’han portat per aquest camí. De jove pensava en gent que vivia molts anys fora i em venia al cap Julio Iglesias. I veia una persona que havia canviat de vida i havia desconnectat dels seus orígens. Sempre he tingut al cap que vull venir a Catalunya més que quinze dies a l’any. Voldria passar-hi més temps, i amb més motiu ara que tinc una filla de quatre anys, perquè vull que sigui com a mínim mig catalana. I no me n’estic sortint, és la pega més important de la meva vida. Quan me’n vaig a dormir em repeteixo que he de trobar la manera de passar més temps a casa. Perquè mentalment tens arrels allà on has nascut i crescut. Però també perquè he tingut sort de viatjar pel món i puc dir que hi ha molt pocs llocs on s’estigui tan bé com a Catalunya.

Ara tinc 47 anys. Estic com en regressió. Ara, el que pugui guanyar fent curses és el hobby, m’he de guanyar la vida fent altres coses. A aquesta edat, no em fitxarà Ferrari en lloc de Carlos Sainz. Fa cinc o sis anys, des que vaig estar en la fórmula E [va dirigir l’equip subcampió en la primera edició del campionat de monoplaces elèctrics], ja no em plantejo córrer professionalment i intento obrir noves vies. Sempre m’ha agradat la tecnologia, i la formació d’enginyer em dona una visió més àmplia que la d’un pilot. A més, el concepte del patrocini ha canviat i durant molts anys m’he hagut de moure en aquest entorn per tenir patrocinis i poder córrer. Vulguis o no, acabes coneixent molts CEO d’empreses i entenent què els interessa. Faig de consultor d’empreses tecnològiques relacionades amb l’automoció i sempre vaig pensant quina d’aquestes oportunitats em permetrà obrir la porta d’un negoci nou a Catalunya que em justifiqui portar-hi més la família.

És que no està tan lluny, competir i guanyar no és una faula! L’any passat tenia un volant a Andretti, el millor equip i el millor cotxe. I la covid, a última hora, va fer que els patrocinadors es fessin enrere. Encara estic en les travesses dels equips. M’hi ajuda que Hélio Castroneves, que té la meva edat, guanyés l’any passat i que pilots grans estiguin guanyant curses, fins i tot el triomf de Sébastien Loeb en el ral·li de Montecarlo em va a favor. Els joves són el futur, però anys enrere semblava que el present només fos dels joves. El jove primer ha de guanyar el iaio per quedar-se. I això de ser iaio té un punt de relatiu: si durant 20 anys has mantingut la motivació, has continuat aprenent. Cada cop que ets a la pista n’aprens, guanyis o no. Amb l’edat perds una mica de reflexos i de pebrots, però ara que tots ens cuidem molt, molta gent de la meva edat encara ho fa bé. I les 500 Milles és la més difícil de guanyar, però és l’única que et permet anar només a aquesta cursa i guanyar-la.

No té res a veure, són les circumstàncies de cada moment. Ell i jo hem tingut uns inicis semblants, hem necessitat un patrocinador, hem fet un primer any molt bo amb un equip dolentot..., però ell ha tingut la sort que Ganassi, un dels dos millors equips del campionat, tenia un forat. I han provat l’Àlex, que tenia un patrocinador, feia molts anys que treballava moltíssim i ho havia fet molt bé l’any del debut. I ara s’estarà aquí 20 anys... si no se’n va a F-1. Jo vaig estar 20 vegades molt a prop de tenir una oportunitat com aquesta, però no va acabar arribant. L’únic moment semblant és el 2005, amb Newman-Haas, però m’hi vaig incorporar amb el campionat començat i, tot i que vaig acabar molt bé i volien fer un tercer cotxe per a mi l’any següent, no vaig trobar patrocinador.

He vist una transició amb coses bones i dolentes. Et diré les dolentes, perquè, com a ciutadà del món, em saben greu. Des que les xarxes socials van entrar al món, una faceta de la societat nord-americana que m’agradava molt se n’ha anat en orris. Abans de les curses s’interpreta l’himne. L’americà sempre ha estat molt patriòtic, es posa la mà al pit, li cau la llagrimeta, busca una bandera, saluda les forces militars... Tots molt orgullosos de ser americans units per la bandera. Però el país és molt gran i molt divers. Un de Nova York no té res a veure amb un de les Carolines, al sud, ni amb un hippy de San Francisco, ni amb un texà de pistola i petroli, ni amb els 50 milions de mexicans que viuen aquí. Són molt diferents, voten diferent, i són conscients que l’altre és diferent, però ho accepten. No passa res. Tots són americans. Això em va sobtar, perquè a Europa, i sobretot a Espanya, no ho sabem fer. Si, des de la visió de Madrid, Espanya hagués estat capaç de veure que gallecs, bascos, catalans, els del sud... no són la mateixa cosa i a valorar la diferència en lloc de dir “són uns desgraciats perquè parlen català”.... Quan arribo als Estats Units i veig que la gent es tolera i valora les diferències, és quan em torno més independentista. Per això estem enfadats, perquè no ens deixen ser diferents.

El president dels EUA era el president de tots, l’haguessin votat o no. Quan parlava, tots callaven i l’escoltaven amb respecte, de manera natural. Amb les xarxes socials i amb Donald Trump, tot canvia. A Europa, Trump és vist com un sonat per les bajanades que diu a Twitter, sense filtre. Si ho digués diferent, et prometo que se l’hauria vist diferent. Però si ell ja és així d’explosiu i a les xarxes socials sols tenen èxit els comentaris negatius, que segreguen... ja tenim el foc encès. I foc es combat amb més foc, i es crema tot.

Totalment. Ara els dos costats funcionen d’aquesta manera. Biden es controla més, però també dona prou gasolina perquè els detractors l’ataquin. Trump no era el president de tots, però Biden tampoc. I la bandera, justeta. Els primers deu anys em va impressionar el país per la seva evolució i aquests últims són d’una involució que no sé què ens portarà.

Tota la part dolenta i trista que hem vist a partir de l’1-O ha servit per visibilitzar el nostre cas. Ha estat l’únic aspecte positiu: hem estat a tot arreu i de cop la gent ha sabut què era Catalunya i què era Barcelona més enllà d’esprémer la imatge olímpica. Aquí tothom condemna la violència, la veu inexplicable. I quan veien que ens estomacaven pel fet d’anar a votar... és que no es pot defensar. Ens va ajudar que el món ens veiés per posar les injustícies a sobre de la taula. És una mica com a Ucraïna ara: quan Putin llança un míssil, té 20 ucraïnesos gravant-ho amb el mòbil i emetent-ho a les xarxes.

Ho veu gairebé impossible, perquè mai ha hagut de defensar les seves fronteres. I jo vaig en la mateixa línia, perquè si hi ha d’haver una tercera guerra mundial, apaguem el llum i amaguem-nos tots. La gent s’ho mira, com a tot arreu. Però, certament, a Catalunya queda més a prop. És molt fort que una sola persona tingui tant poder per afectar tot el món.