«Aviat tornarem a l'Àfrica»

–Com ho té per aquest any?

–«L'any és complicat i la situació mundial és difícil, sobretot per a l'esport del motor. Van plegant equips de diferents especialitats i això em preocupa, però, per altra banda, la nostra disciplina té uns costos moderats i gens inflats, a diferència de la F-1, Moto GP... i això em dóna un punt de tranquil·litat. Veus que els viatges s'ajusten més, els hotels no són els mateixos, potser el pilot ha de compartir habituació. Ens hi hem d'adaptar.»

–El mundial és segur, no?

–«Hem fet la primera cursa i l'hem guanyat... el que passa és que hi he anat sol, sense Jordi Viladoms, sense Jordi Arcarons ni els mecànics habituals. Espero que a partir de Tunísia com a mínim vingui Viladoms. Hem de passar aquest moment difícil com puguem i mirar que ens afecti el mínim possible.»

–Encara sort del blindatge del triomf en l'últim Dakar.

–«De blindatge, ja no n'hi ha cap. Sí que és cert que hem guanyat en el moment en què més ho necessitàvem. I això d'haver guanyat espero que ens faci anar bé, ja que segur que malament no ens fa anar.»

–Tem que les retallades econòmiques acabin afectant la seguretat en les proves?

–«No he detectat res en aquest sentit. Aquest és un tema molt important i espero que quedi al marge.»

–De rivals, hi ha Cyril Desprès. N'hi calen més, pel seu prestigi com a pilot i pel bé de la disciplina?

–«Doncs sí. En la nostra especialitat l'estratègia és molt important i quan som l'un contra l'altre, definir l'estratègia es complica. Amb curses més obertes has de córrer per guanyar. Ara són curses més de marcatge. Però hi ha gent al darrere que està pujant i no estarem sols.»

–Qui veu com a rivals en el futur?

–«Jordi Viladoms, que va creixent i el vaig tapant [riu], perquè el pobre voldria fer-ne més i ara té la funció d'ajudar-me...»

–Com vostè quan era el segon de Nani Roma.

–«També... És una etapa que hem passat tots. També hi ha el xilè Chaleco López, David Casteu, els portuguesos Hélder Rodrigues i Rubén Faria, que van entenent què és això. També hi ha Gerard Farrés, a qui li falten quilòmetres, hores i experiència, però el més important, que és anar ràpid, ja ho té.»

–Fa temps que parla de passar-se als cotxes. Està aparcat?

–«Sí, sí, és un mal moment, però dintre de tot, em quedo tranquil perquè creia que no era el moment de fer el pas cap als cotxes, i les condicions econòmiques que hi ha ara també m'ho diuen. Per tant, me n'oblido. M'ha costat molts anys arribar on sóc ara i és el moment de recollir els fruits.»

–Físicament, fins quan creu que estarà en condicions de guanyar?

–«Depèn de moltes coses, però em veig amb força per fer-ho bé un parell d'anys més, si no hi ha lesions. Disfruto, m'agrada entrenar-me i motivació, en tinc.»

–El fet de veure Nani Roma, guanyador en moto, passar als cotxes i no ser guanyador li fa replantejar-s'ho?

–«Que guanyis amb moto no implica que guanyis amb cotxe, tot i que Peterhansel i uns altres ho han fet. La moto et dóna una experiència i una comprensió del terreny i del desert. Després depèn de molts factors, el cotxe de què disposis, qui tinguis en el teu mateix equip... Nani també ha trobat una època molt complicada, amb molta competència. Primer, amb Peterhansel en el seu mateix equip; ja vam veure què li va passar a Arcarons quan lluitava amb ell. I després, amb molts equips diferents, Volkswagen, BMW... i pilots com Carlos Sainz. Nosaltres, amb les motos, hem tingut una època en què hem treballat molt per guanyar però entre nosaltres i la gent que ve al darrere potser hi ha un graó més gran. En canvi, amb el cotxes hi ha molta més competència.»

–El 2010 el Dakar continuarà a l'Amèrica del Sud. Pros i contres?

–«És lògic continuar allà un any més, perquè puguin treure un rendiment a l'esforç que han fet. I a l'Àfrica tampoc sé fins a quin punt han millorat les condicions. Crec que en poc temps tornarem a l'Àfrica, però ara hauria estat precipitat.»

–S'adapta millor a Xile i l'Argentina o a l'Àfrica?

–«Ho he dit des del primer dia i m'ha costat alguna crítica a l'Amèrica del Sud: a mi m'agrada més l'Àfrica i és el lloc natural de la cursa, on ha estat 30 anys. Això tothom ho entén. Ara bé, en aquests moments el més important és tenir cursa i a l'Amèrica del Sud hem tingut una rebuda fantàstica, i s'ha d'agrair.»

–La lesió d'Isidre Esteve, antic company i rival seu (va quedar paraplègic en un accident); la seva resposta personal, i veure'l acabar etapes del Dakar després de 14 hores al volant, el fan reflexionar?

–«Ens ha donat una lliçó a tots, primer de com s'ha d'afrontar una lesió greu com la seva i després, amb la força de voluntat per tirar endavant i marcar-se l'objectiu d'acabar un Dakar. És per treure's el barret, per ell i per la gent que té al seu voltant. A l'hora de triar-la, també l'ha encertat.»

–Creu que pot haver portat les coses massa al límit?

–«És difícil de controlar. Jo vaig acabar el primer Dakar amb un braç trencat, però em van haver d'operar i vaig estar quatre mesos a refer-me, mentre que si hagués plegat tot hauria anat més ràpid. Ara no ho faria, si em trenco un braç me'n vaig cap a casa. No sé quin és el punt de vista de l'Isidre. Crec que per a ell era important acabar.»

–Aquell «sóc d'Avià, berguedà i català» va arribar a Madrid?

–«Mai no m'han dit res. Si sóc d'Avià, sóc català, berguedà també i, bé, espanyol, també. No me n'he d'amagar. Les coses no s'han de treure de lloc, allò era una festa de casa, amb la gent del poble i els aficionats d'allà. En tot aquest temps m'he sentit molt orgullós de ser d'on sóc i, quan he pogut, n'he fet esment. Sense oblidar mai d'on sóc, en el moment que m'ha tocat ser espanyol he sigut espanyol i quan he pogut ser... hem fet una mica el que hem pogut...»

–D'això no se'n diu trampejar?

–«A un esportista, si alguna cosa li porta el tema de les banderes són problemes. La gent del teu entorn ja sap quins són els teus sentiments i el teu posicionament. A partir d'aquí, no s'ha d'anar més enllà.»

–Diu que les banderes porten problemes. N'ha tingut?

–«Jo no, no.»

–I gent com vostès, acostumats a passar per territoris amb tanta misèria afrontada amb gran dignitat personal, no es torna més sensible davant els actes d'incomprensió que hi ha en el primer món?

–«Veure-ho en primera persona sí que et torna més sensible. Jo sempre he intentat ser respectuós al màxim amb tothom, fent la meva feina el millor possible, treballant amb humilitat i compromís i esquivant l'apartat polític tant com es pot.»

–Com es pot avançar, més enllà del lament, perquè la classe política que es fa fotos amb el guanyador del Dakar l'endemà no legisli per perseguir-lo quan s'entrena per la muntanya?

–«Vaig tenir una grata sorpresa quan vam guanyar el Dakar i ens va rebre el president Montilla. Després de la recepció, ens vam asseure més d'una hora amb ell, Anna Pruna i Rafel Niubò. Els vaig veure molt receptius, conscients que hi ha un problema que s'ha d'afrontar. Jo tenia la percepció que la nostra activitat era molesta per al govern i aquell dia vaig quedar sorprès. I sí, ens anem queixant, anem avançant i hi ha un grup de treball que va fent feina. És difícil perquè l'evolució que tindrem serà cap a restringir el pas de vehicles per la muntanya. Però necessitem una llei ben feta.»

–Quin pronòstic li fa a l'esport del motor?

–«El futur ha d'anar enfocat a reduir els costos i a treballar la part ecològica. L'esport del motor sempre ha servit per avançar tecnològicament i entre la reducció de costos i l'orientació ecològica hem de trobar-li el futur. I en l'apartat de fora de carretera, encara més. A part, hi ha una falta de formació de l'usuari en l'àmbit del respecte al medi ambient, de comportament cívic a la muntanya. Aquí també s'ha de treballar.»

–Per què viu a Avià? Perquè és lluny de la gran ciutat? Perquè el coneixen i el deixen entrenar-se sense posar-li problemes?

–«Primer, perquè és on tinc les arrels. Si et pares a pensar, sí que seria més còmode viure prop de la ciutat, perquè he de baixar a Barcelona molt sovint. És com un luxe que em permeto. I quan és època d'entrenar-me, és el millor lloc on puc estar. Tinc tota la infraestructura mecànica allà i unes instal·lacions per fer la preparació física. A partir d'aquí, el que no hi ha a Avià s'ha de buscar a fora i és aquí on t'adones que estàs una mica desplaçat del món. Reunions de feina, l'aeroport, el CAR de Sant Cugat... i és aquí on pagues un cert peatge.»

–En la seva disciplina, hi ha moments de l'any en què s'avorreix?

–«Quan és hora de competir o d'entrenar-me, no. I no recordo l'última setmana que vaig tenir per entrenar-me. Últimament tinc la sensació que no m'entreno el que caldria, pels compromisos. Després de guanyar el Dakar, és lògic, és el que toca. Em cansa viatjar, i si bé hi ha actes de promoció que són divertits, d'altres són una llauna.»