«El Katiuixa m'ha fitxat perquè guanyi curses»
—Fa uns dies va signar un manifest a favor del projecte d'un equip professional català, que finalment no sortirà. Quina sensació li queda?
—«De ràbia i vergonya. Hi ha molta gent que està deixant la bicicleta perquè no està trobant una sortida i fa pena. Hi ha molta base, però els corredors també necessiten ajuda. A mi em queden quatre o cinc anys de ciclisme i és gairebé impossible que tingui l'oportunitat de córrer a casa. Si sortís alguna cosa, ja seria massa tard per a mi. Els catalans anem a les curses i trobem andalusos, castellans i gallecs que tenen el seu propi equip i no són ni la meitat de bons que els d'aquí.»
—El seu germà ha hagut de plegar per això?
—«N'és el millor exemple. Corria en un equip de Múrcia amb patrocinador basc, li van dir que només volien murcians i bascos i ho va haver de deixar.»
—La vostra generació –Flecha, Jufré, Florencio i Tondo– ja supereu la trentena. No hi ha relleu?
—«Només un corredor jove, De la Cruz, fa el salt el 2010. Cada vegada som menys.»
—Que la Volta hagi tingut problemes econòmics també és greu?
—«El problema de moltes voltes és que la televisió ha marxat, perquè la infraestructura era caríssima i va arribar a un punt en què no es podia assumir.»
—De fet, en l'última edició la Volta ja no es va fer en directe.
—«És trist, perquè és una de les més antigues d'Europa. Almenys un cop a l'any ens hauríem de permetre el desplegament que implica donar en directe una cursa: helicòpter, cotxes, motos, etc. En el futbol tot és més fàcil.»
—L'arribada del Tour a Catalunya, en canvi, va ser fantàstica.
—«El Tour ven, és una cosa que va més enllà del ciclisme. A Barcelona tothom volia veure el Tour, però el 80% de la gent no sabia ni qui era el líder, simplement anaven a veure el Tour, que també està bé, perquè és un espectacle.»
—Li va saber greu no poder-lo córrer l'any que arribava a casa?
—«Em vaig lesionar al Giro i llavors semblava que se m'obrien les portes del Tour, però el problema al genoll es va allargar. No va ser culpa de ningú.»
—Ha marxat del Caisse d'Epargne perquè no l'han convocat mai per al Tour?
—«És una de les raons. El 2007 em vaig endur una de les grans decepcions de la meva carrera. Estava fortíssim. El diumenge abans del Tour vaig guanyar el campionat d'Espanya i l'endemà l'equip em deia que no anava al Tour, que em reservava per a la Vuelta. Al final, ni Tour ni Vuelta.»
—Com es va viure al Caisse d'Epargne la polèmica d'Alejandro Valverde amb el Comitè Olímpic Italià, que no li va permetre córrer el Tour?
—«Feia cosa preguntar-li, tot i que som amics. Al final, com que tots el vèiem molt tranquil, nosaltres també ho estàvem. Ell volia córrer el Tour, però va arribar un moment en què va pensar ‘si no em volen, doncs pitjor per a ells'. Ell és així.»
—Pot guanyar-lo algun cop?
—«Sincerament, és el millor corredor que ara mateix hi ha al món, però també té moltíssima mala sort. Potser psicològicament no és un ciclista perfecte, però crec que és impossible que un ciclista tan bo pugui ser mentalment molt fort. Això seria la perfecció, vaja.»
—Quan va començar la seva història d'amor amb el Katiuixa?
—«El 2007 en la volta a Burgos van venir a preguntar-me sobre la meva situació contractual i, fins i tot, van estar interessats a buscar alguna clàusula per trencar el contracte, però no va ser possible. Des de llavors van continuar en contacte amb el meu representant. Després de no entrar en la convocatòria del Tour, aquest any vaig decidir que era l'hora de canviar d'aires.»
—El Katiuixa és un equip italià de capital rus. Què més n'ha pogut descobrir?
—«Ja havia parlat amb Joan Horrach i Vladimir Karpets –membres de l'equip– i em van dir que no m'ho pensés ni un moment, que era un lloc ideal per als corredors. Quan vaig anar a Itàlia fa uns dies em van semblar una organització perfecta, amb fisioterapeutes, osteòpates, oculistes, etc. M'oferien, fins i tot, un preparador personal.»
—És veritat que li van exigir saber anglès?
—«L'italià sempre serà l'idioma del ciclisme. Ja m'espavilaré.»
—Haurà de canviar de bicicleta, és maniàtic en aquestes coses?
—«Una mica sí. Ara correré amb una altra marca, Ridley; però em faran models personalitzats i, a més, em donaran una bicicleta per entrenar-me en les contrarellotges.»
—És evident que el rol en aquest equip és el de líder?
—«M'han fitxat pet guanyar una sèrie de curses. Ara tinc al cap les clàssiques de les Ardenes, la Tirrena-Adriàtica, la Volta i, després, ja pensaré en el Tour.»
—Sembla que els diners ja no vénen dels països tradicionals, els de la vella Europa.
—«Els professionals van allà on se sentin més ben tractats, i ara hi ha grans patrocinadors als Estats Units, Anglaterra, Rússia el Kazakhstan, etc.»
—Quines són les persones que l'han marcat com a ciclista?
—«El més important és el meu pare, que és qui em va aficionar al ciclisme. Com que durant molt de temps va ser director encara ara em diu què haig de fer i li haig de recordar que ja no sóc un aficionat, que tinc una edat [riu]. També en Chicho (José Martínez) de l'Hospitalet, que em va dirigir quan era juvenil i encara ara respecto molt els seus consells.»
—El vostre esforç no té la recompensa, per exemple, que tenen els futbolistes. Els admira o els enveja?
—«A mi m'agrada el futbol i sóc del Barça. El que ha aconseguit aquest any l'equip també és fruit del treball i l'esforç. Jo els admiro.»
—Què li semblaria un director com Guardiola?
—«Buf. Aniria bé, molt bé [riu].»
entRevista a JOAQUIM RODRÍGUEZ.