“M’agrada molt estudiar geografia i si fos futbolista, no sé si podria”

És una satisfacció perquè és un premi als entrenaments. Per sort meva, no és el primer cop que el guanyo, perquè des que era cadet l’he anat guanyant en totes les categories. No és una sensació nova, però no puc negar que em fa il·lusió.

Cada cop surt gent més bona, és cert. Però jo, més que el títol de 60 m tanques, prioritzo fer millor marca personal. Ho hagués preferit més que quedar primer en la cursa. Al cap i a la fi, aquest esport tracta de superació. En la final, vaig fer 7,89 segons i la meva millor marca és de 7,86 segons. I dic això, però que quedi clar que guanyar m’agrada.

I tant que em van esprémer! El segon classificat va arribar només dues centèsimes darrere meu. La marca crec que la tinc a les cames, però el dia de la final em vaig desequilibrar a la darrera tanca i crec que allà vaig perdre una mica de temps.

No, no, res d’això. El club potser m’ajudarà una mica.

Sí, i potser tindré un petit plus de part del club. De la federació, res. Però la veritat és que no hi penso en això.

Impossible, si no és que ets un atleta de l’elit mundial. Per això estic estudiant. A més a més, tinc clar que l’atletisme no dura per sempre.

Tothom em posa l’exemple del futbol i em diuen que, si tingués en el futbol el nivell que tinc en l’atletisme, les coses serien ben diferents. Però és el que tenen els esports minoritaris. A vegades ho penso, però no s’hi pot fer res. La vida real és aquesta. A més, a mi m’agrada molt estudiar geografia i si fos futbolista d’elit no sé si ho podria fer.

Més que els companys de la meva classe, és probable que sí. Tinc molts caps de setmana ocupats i els entrenaments diaris et prenen temps. Si vull estar a un bon nivell, haig de renunciar a certes coses durant determinades parts de l’any. Quan tinc competicions, m’haig de cuidar més. Surto a sopar amb els companys i, quan ells se’n van de festa, a mi em toca anar cap a casa. També toca vigilar una mica amb la dieta. Però a tot plegat ja hi estic acostumat; ho he estat fent des de ben jovenet. A més, soc bastant tranquil. M’agrada sortir de festa i passar-m’ho bé, però tampoc no en soc cap fanàtic.

Sí, m’ho he pogut combinar força bé. Al matí, la universitat i a la tarda, entrenar dues o tres hores.

A les Basses, a Alpicat. A l’hivern, hi fa molt fred, de fet l’any passat em vaig lesionar possiblement pel fred, i hem reivindicat un mòdul per cobrir una part de la pista. A molts llocs el tenen perquè facilita molt l’entrenament. Si no fos per això, al poble hi entreno bé. No m’interessa anar a Barcelona. Aquí m’entrena el meu pare.

I tant. Ja m’ha superat. L’any passat, va ser segon juvenil d’Europa i va ser finalista en el campionat europeu sent de primer any. Aquest any, se’n va al mundial sub-20, a Finlàndia.

Molt estès potser no, però segur que n’hi ha. No hi estic ficat i se’m fa difícil opinar, però tinc la sensació que, tot i no ser generalitzat, pocs casos fan molt mal a molta gent. Els atletes que es dopen ens estan robant diners i oportunitats. Són gent tramposa que ens roba beques i premis. Tornen la medalla quan els pesquen, però els diners cobrats ja se’ls han gastat.