Esports

NÚRIA CODINA

GUANYADORA DE L’ULTRA TRAIL MUNTANYES DE LA COSTA DAURADA 

“En una cursa de llarga distància quasi tot el mèrit és del cap”

Diu que encapçalar una cursa és un desgast extra perquè suposa un temor constant que t’atrapin. Després de quasi vint hores corrent va guanyar l’Ultra de les muntanyes de Prades

Més de 100 quilòmetres de distància i 4.600 metres de desnivell positiu, com pujar mig Everest, eren els reptes a què s’enfrontaven els corredors que, aquest cap de setmana passat, estaven inscrits en l’Ultra Trail Muntanyes de la Costa Daurada. A més, per endurir més la prova, s’hi va sumar la calor. Va arribar la primera a meta després de 19 hores i 46 minuts corrent. Hi ha gent que 19 hores no les corre ni en tota una vida, ja s’ha recuperat?
Vam sortir a les vuit del matí de dissabte i vaig acabar quasi a les quatre de la matinada de diumenge, però no vaig estar dinou hores corrent sense parar. Hi havia zones complicades on el terreny no et permetia córrer i, llavors, optava per caminar de pressa. Quan va fer-se de nit també vaig rebaixar el ritme per precaució, no volia caure.
Dinou hores de fatiga donen per rumiar moltes coses. Quants cops va pensar plegar?
Ho penso sempre que faig una cursa d’ultradistància. Em ve al cap aquella expressió que diu Manolete, ¿si no sabes torear pa que te metes? Aquí la calor era forta i em va deixar força aixafada, però vaig anar fent prou bé fins la nit.
Quan arriba la foscor és el moment més crític?
A mi no m’agrada gaire córrer de nit i, encara menys, fer-ho sola. En aquesta cursa, a més, s’hi suma el fet que hi havia zones que no estaven gaire ben marcades, sembla que algun graciós es va dedicar a retirar les marques que havia col·locat l’organització per assenyalar el camí. Jo anava amb un company d’entrenaments però al quilòmetre 70 em va dir que ell afluixava. Li vaig dir: “Ara? Però si ja quasi ho tenim, això!”
Quasi? Però si els quedaven 30 quilòmetres per arribar a meta.
Sí, però és que en portàvem molts més a sobre. Em vaig quedar sola i, entre la foscor i la dificultat per trobar les marques, em vaig perdre en algun tram i vag haver de desfer camí per buscar la ruta bona. Vaig trobar un grupet i vam decidir trucar a l’organització per explicar on érem i esbrinar cap a on havíem de seguir. Entre aquests corredors hi havia un holandès que no s’assabentava de res del que passava.
Sense aquests equívocs hauria fet millor temps?
No ho sé, ser prudent em va estalviar alguna caiguda i afluixar el ritme potser també em va servir per arribar més sencera al final de cursa. A mi el temps m’és igual, prioritzo acabar la cursa. M’he fet més prudent perquè la temporada passada una caiguda entrenant, tres dies abans de la Trailwalker, em va trastocar tota la temporada. L’1 de setembre havia d’anar a l’Ultra Trail del Montblanc i fins un mes abans no vaig poder córrer per preparar-la.
L’Ultra Trail del Montblanc, als Alps, és la cursa més dura de totes?
No ho crec. És la prova reina, com si fos el Tour de França de les curses de muntanya, però té molts trams de pista que et permeten córrer amb comoditat. Hi ha curses del Pirineu de Girona que són més alpines, més tècniques. A l’Ultra del Montblanc hi ha tanta gent que en cap moment no et sents sola. A l’Ultra Muntanyes de la Costa Daurada la inscripció és molt menor i corres molta estona sola, més encara quan al primer control de pas van deixar fora de curs quaranta persones dient que anaven fora de temps.
Només van acabar-la tres dones, però hi ha qui diu que les dones són millors atletes que els homes en curses tan llargues i exigents. Hi està d’acord?
Potser som més tossudes. Fa poc vaig anar a una xerrada d’Anna Grífols, una molt bona nutricionista esportiva. Va dir que les dones estem més preparades per a la llarga distància perquè tenim més reserves. Els homes són més potents.
Quina influència tenen les cames i quin percentatge és responsabilitat de la mentalitat?
En una cursa de llarga distància quasi tot el mèrit és del cap, el 70%, potser. Per a mi, la prova és que l’Ultra del Montblanc la vaig poder fer posant-me a córrer un mes abans.
Quin motiu la porta a inscriure’s en aquestes curses?
De petita ja feia atletisme i amb el temps vaig fer el salt de les curses d’asfalt a la muntanya. Em vaig adonar que cada vegada m’agradaven més els recorreguts llargs. La gent no ho entén però el ritme és més portador en una cursa de llarga distància que en una cursa d’asfalt. Córrer a poc més de tres minuts el quilòmetre és de bojos.
Personatges com Kilian Jornet i Núria Picas han popularitzat les curses de muntanya. És un boom?
El boom ja ha passat. Hi ha curses que es deixen de fer per falta de gent. Jo no crec que fos molt positiu, perquè semblava que tothom es veia capaç de córrer una ultramarató.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.