Orgull i responsabilitat

Les seves mans, en les quals es dibuixaven les venes una mica inflades, tremolaven. La seva veu sonava entretallada, però segura i forta. Els seus ulls cansats expressaven sinceritat, interès, aquesta curiositat immensa per saber-ho tot, per conèixer la veritat, per sentir-se partícip de cada instant. Com sempre, em va saludar amb dos petons i em va demostrar el seu afecte. Recordo amb un somriure aquest últim moment en què ens vam veure fa uns dies. Una vegada més em va aconsellar amb autoritat: «Digues-li, al Pep, que ho està fent molt bé. Tots els jugadors tenen un comportament molt bo. Sobretot, digues-li!»

Fa pocs mesos em va trucar per dir-me que li agradaria poder compartir uns minuts amb en Pep. Va ser un dinar, al seu despatx, interessant, ple d'admiració mútua i de respecte. El president era així, volia conèixer sempre la veritat directament. Va ser agradable admirar una vegada més la seva saviesa i experiència al servei de l'esport.

Podria escriure tant, però tant de la meva estima cap a ell... Els meus primers Jocs Olímpics el 1980 també van ser els primers per a ell. Vint anys després, a Sydney, ens en vam anar. A Barcelona 92 ens va abraçar després de perdre la final, quan tot l'equip de waterpolo plorava desconsoladament, i a Atlanta 96 ens va penjar la medalla d'or mentre els seus ulls s'omplien de llàgrimes. Ens va consolar en la derrota i va plorar d'emoció en la victòria. Podria escriure tant, però tant sobre ell...

El dia de la cerimònia de l'adéu, de l'última salutació, no estava trist. Gairebé em va doldre no sentir-me trist, però va ser inevitable emocionar-se, una emoció serena, en una organització perfecta. La família, els seus fills i néts, tot el món de l'esport present, el seu passat, el seu llegat, la seva vida... Quina vida! Tot perfecte. No, no em sentia trist...

L'esport està en deute amb ell. Els esportistes estan en deute amb ell. Tenim l'obligació, el deure i l'orgull, sent fills de la seva història, de transmetre als joves els valors que ell va defensar. Hem de recordar i donar a conèixer a les futures generacions de l'esport espanyol que tot va començar amb ell, que va estimar l'esport i el va servir com ningú, que va demostrar sempre la seva estima per tots nosaltres. Els futurs esportistes haurien créixer i viure sabent que tenen el compromís i la responsabilitat de no oblidar mai un home excepcional. Si més no, jo mai l'oblidaré.