Una candidatura guanyadora

Dos últims grans obstacles separen Barcelona i Catalunya d’obtenir la seva segona nominació olímpica de la història, aquesta vegada d’uns Jocs d’hivern, després de la recordada cita del 1992. No són menors, però, si se salten, els que han treballat i treballen en el projecte són francament optimistes, tot i que altres ciutats i regions de gran rellevància en els esports d’hivern aspiren al mateix objectiu. La posició de Javier Lambán, que fa inviable de moment l’acord polític que demana el COI, i el resultat del referèndum del 24 de juliol marcaran definitivament el futur olímpic d’una aventura que va néixer amb Jordi Hereu el 2010, quan Barcelona buscava encara fórmules i esdeveniments per refermar la seva influència al món.

Vladímir Putin, l’home que intenta capgirar l’ordre mundial, ja va fer el mateix en el moviment olímpic. El seu faraònic projecte de Sotxi 2018, els milions que va gastar per convèncer els membres del COI, les instal·lacions que va alçar del no-res i el dèficit que va deixar, no només econòmic sinó de sostenibilitat, amb moltes infraestructures abandones, van convèncer finalment el president del COI, Thomas Bach, que calia capgirar completament el sistema de les nominacions olímpiques. Així va néixer l’Agenda 2021, que incloïa, entre altres aspectes, una nova fórmula per triar les ciutats o regions que organitzarien els Jocs del futur. El resultat d’aquest canvi radical ja s’ha vist en les nominacions dels Jocs de París 2028, Los Angeles 2032 i Brisbane 2034. L’elecció va ser directa després d’un procés de negociació que va incloure, fins i tot, un acord entre les diferents ciutats interessades per repartir-se els Jocs cada quatre anys sense fer-se nosa.

El diàleg

Per als Jocs del 2030, el que està fent el COI es coneix com a “procés de diàleg”. A Catalunya va començar quan el consultor de l’organisme olímpic Gilbert Felli va presentar a Buenos Aires el 2019 un primer informe que avalava la possibilitat de fer uns Jocs als Pirineus amb els nous paràmetres, que incloïen la possibilitat de portar proves a altres països amb un objectiu clar, l’estalvi econòmic que això suposava. Ara està literalment prohibit aixecar instal·lacions que en el futur no siguin rendibles. El COI, a més, es compromet a invertir 700 milions per a totes les despeses operatives de la cita olímpica. La decisió sobre quina serà la seu dels Jocs es podria prendre l’any vinent a la sessió del COI que tindrà lloc a Bombai (Índia) entre el maig i el juny.

Els primers Jocs que es van idear, per al 2022, preveien que totes les proves d’esquí es farien a La Molina, La Masella i Baqueira-Beret, i les de gel, a Barcelona i ciutats properes. Però en els primers informes hi havia competicions que eren impossibles de fer si no es portaven fora de Catalunya. La nova agenda del COI ho canviava tot, però la situació política d’Espanya i Catalunya també farà que el projecte doni un tomb definitiu.

El 2019, quan el COI comença el “diàleg” amb el govern català, que havia agafat les regnes dels Jocs després que Ada Colau tanqués l’oficina olímpica, Pedro Sánchez adverteix Quim Torra que la candidatura ha d’incloure Aragó. El govern espanyol no pot permetre en aquell moment, en ple procés, que Catalunya es quedi un projecte d’aquest abast. La proposta de Sánchez, amb tot, permet salvar alguns esculls tècnics, ja que hi havia problemes d’ubicació en proves com ara el patinatge de velocitat, l’esquí de fons i el biatló, a banda dels salts i els trampolins.

Un cop resolt l’encaix d’Aragó, també juga a favor de la candidatura catalana la presència de Pere Miró com a director general del COI. Aquesta setmana s’ha convertit en assessor de Bach després d’anunciar la seva jubilació, fet que ja no l’obliga a ser independent. També ha guanyat pes en el comitè Joan Antoni Samaranch Salisachs, que, després dels Jocs de Pequín d’aquest 2022, ha estat nomenat vicepresident. És també un ferm defensor de la candidatura, sobretot entre els empresaris de la ciutat, que és el sector on més bé es mou el fill de l’antic president del COI.

Barcelona és un altre factor clau en la construcció d’una candidatura guanyadora. Els Jocs del 1992 van ser un punt d’inflexió i el COI confia que els del 2030 ho puguin ser a l’hora d’implementar la seva nova agenda d’uns Jocs sostenibles. També a través de Barcelona apareix un altre factor en aquest relat guanyador: Sarajevo. A través de la delegació de la Generalitat als Balcans, es va contactar amb el govern bosnià i l’Ajuntament de la ciutat per mirar d’aixecar de les runes les instal·lacions dels Jocs del 1984. La relació entre Sarajevo i Barcelona és ben coneguda. Després de la guerra, la capital va ser el Districte 11 de la ciutat catalana. L’acostament entre Sarajevo i Barcelona va ser previ, evidentment, a la invasió de Rússia a Ucraïna, però ara mirar de portar els Jocs a Bòsnia és un altre punt a favor.

Pel que fa a la problemàtica sobre la neu al Pirineu, el mateix Felli va fer un informe en què es mostrava impressionat per la tecnologia de les estacions catalanes per tal de resoldre aquesta problemàtica de manera sostenible.