Esports

JOAN CAÑELLAS

“A Suïssa, hi tenim entorn per fer vida fora de l’handbol”

“No hi ha hagut res planificat. Quan vaig passar del Granollers al Barça pensava que jugaria a Catalunya tota la vida”

“Macedònia s’assembla a Espanya per clima i caràcter, però hi he vist gent anant amb carro i tirant la brossa al riu”

A Hongria, els homosexuals i els immigrants no hi són ben vistos. Tenen aquesta herència cultural. El país està mal dirigit, però la majoria no ho pensa i està contenta, per desconeixement o conformisme

Amb el títol de lliga suïssa (3-0 en la final contra el Pfadi Winterthur), Joan Cañellas ha completat la seva tretzena temporada fora de Catalunya i la novena fora de l’Estat. Cañellas va néixer en un dels petits però potents bressols de l’handbol català, Santa Maria de Palautordera, prop de Granollers. A punt de fer 36 anys, el jugador vallesà ho ha guanyat tot menys una medalla olímpica.

Què el va empènyer a marxar?
Jugava a l’Atlético, però ja veia que el projecte anava decreixent i que els jugadors més bons i més cars marxaven i venia gent més jove i amb menys ressò. El nivell se’n ressentia, quan aquell equip [Ciudad Real] havia estat el millor. Em quedava un any de contracte, però la desaparició de l’Atlético va avançar la meva marxa cap a Alemanya, a Hamburg. A l’Asobal no hi havia alternativa al Barça. Allà ja hi havia estat i tenien dos jugadors en la meva posició. També em feia il·lusió anar a Alemanya, la millor lliga del món. I ja havia estudiat alemany. Mirant enrere, no va ser una mala decisió, però després d’haver voltat tant, hauria estat més còmode haver fet una carrera llarga al Barça o en algun altre club.
Hi ha una part volguda en aquesta itinerància o ha sorgit així?
No hi havia res planificat. De fet, quan vaig passar del Granollers al Barça vaig pensar que tota la vida jugaria a Catalunya. Anar a Ciudad Real em va fer veure que hi ha vida més enllà de casa i que el lloc on vas ràpidament es converteix en casa teva; hi fas nous amics, una mena de nova família. Hi ha un altre punt d’inflexió: sortir d’Espanya fa que t’adonis que també a fora pots viure bé i sentir-te còmode. Sortir d’Espanya va ser per causes econòmiques. A l’Hamburg també hi havia problemes de pagament, notava molts punts en comú amb el que ja havia viscut a l’Atlético, i vaig anar a Kiel. Quan vaig deixar Alemanya, era perquè no podia continuar amb aquell ritme de partits, entrenaments i manera de treballar que tenien, que deixava molt poc temps per a la família. No era el meu lloc, hi trobava a faltar moltes coses, des del sol fins a una manera de treballar diferent dels entrenadors. I vaig anar a Macedònia, un país molt més càlid, amb un entrenador espanyol [Raúl González] i va ser genial...
És clar, guanyant la Champions...
És que ho vam guanyar tot. Però els problemes econòmics tenien pitjor pronòstic i també vaig marxar. Hi estava molt a gust, però amb tants mesos sense cobrar... L’Szeged, Hongria, el meu següent club, és l’únic amb el qual he renovat contracte, i hi hauria pogut estar un any més, però em feien esperar i temia que allò no acabés bé. Em vaig buscar la vida tenint clar que no volia anar a un país més llunyà. He anat del nord fins a l’est i em plantejava anar tornant. La idea era Portugal o el sud de França, perquè l’opció del Barça no era realista. Però va sortir el Kadetten i com que sempre hem valorat la sortida professional de la meva dona i un país com Suïssa t’ho dona, vam venir aquí. Volia o bé una lliga forta o una competició europea, i amb el Kadetten l’he jugat, tot i que la lliga no és com l’alemanya o la francesa.
Si va tornant és perquè les seves filles es facin grans a casa?
La meva dona és de Ciudad Real i tots dos tenim clar que volem tornar a Espanya. No sabem quan, però no em veig marxant de Suïssa per jugar a França. A hores d’ara, o acabo aquí a Suïssa o a Granollers, si ells volen, per poder viure en una casa que tenim a Mataró, al costat de la platja.
Suïssa a banda, en quin entorn ha encaixat més bé aquests anys?
A Macedònia. És el més semblant a Espanya per temperatura, manera de viure i de sortir de casa... La gent és molt oberta. El clima marca molt i el d’allà és semblant al nostre. Culturalment sí que són lluny en alguns aspectes, com el paper la dona.
Que digui això, quan ha estat a l’Hongria de Viktor Orbán...
És que vivíem en l’única ciutat d’Hongria on manaven les esquerres. Macedònia, a banda que la mentalitat balcànica va uns anys enrere, es nota que no és de la Unió Europea. Les dones no surten, hi ha brutícia, no es recicla, les administracions i la policia tenen un funcionament allunyat d’un país més desenvolupat. Hongria és un punt intermedi; encara que hi mani Orbán, l’entorn és més europeu. Pots demanar un paquet a Amazon; a Macedònia, no, perquè ets fora de la UE. La gent no llença la brossa pel carrer i hi ha reciclatge. He viscut a la capital de Macedònia i hi he vist coses que feia temps que no veia: gent que anava amb un carro estirat per un cavall que estava fet pols, carreteres plenes de sots, gent tirant la brossa al riu... Hongria té un jovent molt més europeu i hi vam estar bé. Però l’idioma és molt difícil i el caràcter de la gent gran és molt diferent, més alemany. Ara, com Suïssa, enlloc; aquí tenim entorn fora de l’handbol per fer vida, cosa que hem buscat sempre. També a Kiel vam trobar un grup d’amics que ens va fer més fàcil aquells dos anys tan durs. Però com a casa enlloc, per això hi tornarem.
A Hongria, hi va passar el temps dur de la covid. Va ser de bon portar?
Hauria estat millor a Suïssa, perquè la gent podia sortir de casa i, quan ho feia, ja era a la natura; no necessites gaire res més. A Szeged, d’entorn natural, no n’hi ha tant. En la primera onada de covid es deia que el govern maquillava les xifres per quedar bé amb Europa. No hi havia un confinament tan estricte com a Espanya i podies sortir a fer esport. Vam estar amb la família a casa i no va ser tan dur. A partir del setembre del 2020, va ser pitjor, perquè venia el mal temps, a l’equip hi va haver molts positius i ho van tancar tot. Una vida una mica de robots, com aquells asiàtics que estan tot el dia treballant i no tenen esbarjo.
Per què Orbán guanya elecció rere elecció?
Allà la gent és més tancada, potser perquè mai ha estat un país obert als estrangers. No tenien atractiu turístic ni laboral i no han rebut gaires estrangers. Ara sí que hi van entrant immigrants i no són gaire ben vistos, esportistes al marge. Els homosexuals tampoc hi són ben vistos, i entre aquesta herència cultural i les decisions dels que han dirigit el país, estan com estan... Però econòmicament els hongaresos estan contents. Perceben millores en els àmbits sanitari, laboral i d’infraestructures, i creuen que la gestió de la covid ha estat bé..., tot i que quan parles amb gent amb capacitat crítica t’explica que no ha estat tan així i que, per exemple, han tingut tancats molt temps hotels i restaurants per forçar-ne la venda i que els nous propietaris fossin els adequats. S’ha especulat bastant i el país està molt mal dirigit, però la majoria no pensa això. Potser per incultura, desconeixement o conformisme. Això sí, s’aposta molt per l’esport, tant l’handbol com el waterpolo. I si la salut i l’educació no funcionen com tocaria, es tapa amb altres temes.
L’1 d’octubre del 2017 era a Skopje...
A Skopje... volant cap a Catalunya.
A Macedònia, l’1-O va ser un tema present en l’opinió pública?
Allà són molt més radicals en la protesta. Mesos abans hi havia hagut un assalt al seu Parlament... A tot Europa, Catalunya es coneix per Barcelona i se sap que s’hi parla una llengua diferent, però no s’entén Catalunya com una nació. A Macedònia els va sorprendre que allò passés a Espanya, que veien com un país més desenvolupat. Però alhora no entenien que, si a Catalunya hi havia una posició clara, la gent no actués de manera més radical més enllà de fer manifestacions molt boniques els 11-S. Quan a Barcelona es van cremar contenidors, sí que va tenir més ressò. Però el seu raonament els portava a preguntar-se, si els catalans se sentien un altre país, si aquest era un criteri majoritari i no els deixaven fer-ho, per què nassos no passaven més a l’acció.
Si a Macedònia són de “passar a l’acció”, la festa per la Champions del 2017 devia ser memorable.
Com quan el Barça va guanyar la primera Champions a Wembley. Parlem d’un país petit que mai havia guanyat res i que té un equip d’handbol, l’esport nacional, que guanya la copa d’Europa. Vam arribar dos dies després de la final i la rebuda va ser espectacular. Si Macedònia té 1,5 milions d’habitants, mig milió eren al carrer. Vam trigar tres hores de l’aeroport al centre, un trajecte de mitja hora. Aquests països són molt passionals i tot s’hi val: gent als arbres, als sostres dels autobusos... Pel que fa a adrenalina, va ser la bomba.
A Suïssa encara no deu poder votar.
Hi ha diferents permisos i jo tinc el B. Fins que no tens el C no pots votar. Per tenir el passaport, has d’esperar deu anys i has de passar un examen en un tribunal. Aquí passen coses que no t’imagines. Fa ben poc van votar si els homosexuals podien tenir fills i casar-se. Suïssa, un país desenvolupat? Sí, però en molts aspectes molt i molt conservador.
No tenir una medalla olímpica és un disgust?
Si mires el meu palmarès, veuràs que allà on he estat ho hem guanyat tot, i en les seleccions també, excepte una medalla olímpica. He anat a uns Jocs i no he guanyat medalla per molt poc [2012]. He quedat sense uns Jocs perquè ens han eliminat per molt poc [2016]. I m’he estat preparant per a uns Jocs [2021] i no hi he pogut ser... Això provoca frustració. Després de 14 anys amb la selecció espanyola, em va afectar molt. Hi vaig estar molt capficat, em sentia impotent. Fins que vaig entendre que allò no era sa i havia de girar full. Ara feia molt temps que no hi pensava. Tinc assumit que la medalla olímpica és gairebé impossible. He tornat a la selecció espanyola al gener [plata en l’europeu] i fent-ho prou bé. Ha estat com fer les paus amb mi mateix.
Una hipotètica selecció catalana oficial seria en un ‘top 5’ europeu?
Quan he jugat amb la selecció espanyola, la majoria sempre hem estat catalans. Però una cosa és la majoria numèrica i l’altra són les posicions. Aquelles que, si no tens ben cobertes, encara que en les altres tinguis els millors del món, no guanyaràs: la porteria, la primera línia i el pivot. Ara mateix, l’handbol català no té un porter de primer nivell. Catalunya podria ser en tots els europeus i gairebé en tots els mundials, però per ser a dalt o aspirar a medalla, dependria més de l’anyada. Com Islàndia. Allà un jugador va a la selecció amb 18 o 19 anys perquè no n’hi ha d’altres. Però a Catalunya hi ha handbol... i també hi ha molts altres esports, i això ho complica tot.

El cos i la ment

L’obtenció de coneixement sempre ha estat un objectiu de Joan Cañellas, tant com la seva reeixida carrera esportiva. A banda de català i castellà, parla anglès molt fluid i alemany amb prou consistència –“tot i que hi ha paraules tècniques que em costen”–. A Hongria va desistir perquè “l’hongarès és molt difícil”, però es va atrevir amb el macedoni. “Sense continuïtat es perd, tot i que el recordo en part”, admet.

El central/lateral català és fill de farmacèutica i, tot i que ja era professional amb el Barça i el Granollers, va seguir el camí familiar: “Sempre he pensat que els esportistes, quan no tenim fills, disposem de molt temps lliure. I jo he procurat formar-me, més que jugar a la PlayStation. Vaig estudiar farmàcia perquè m’agradava i pensant en un futur professional, perquè la meva mare tenia una farmàcia. Però a Ciudad Real no vaig poder continuar i vaig començar a estudiar alemany. M’he quedat a quart de farmàcia, perquè no és una carrera que es pugui fer online.”

Durant les dues temporades que va jugar al Kiel alemany, va trobar una nova oportunitat formativa: “Em vaig decantar per màrqueting i, si tot va bé, acabaré l’any que ve o l’altre. Inicialment pensava que, amb farmàcia acabada, estudiaria biotecnologia, però ara començo a dubtar d’acabar farmàcia i, en canvi, veig una opció en màrqueting esportiu. Tinc moltes coses al cap, perquè també es pot ajuntar el màrqueting amb els coneixements de farmàcia.” Cañellas opina que la titulació és només un punt de partida, però vol millorar el seu historial acadèmic: “Espero aclarir-me aviat, perquè no és que em produeixi frustració, però sempre m’he considerat bon estudiant i no tenir cap carrera acabada...”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.