I ara, què?

L'objectiu era ser finisher, amb la màxima de donar-ho tot –el vés fort o vés a casa–, i em trobo líder abans de sortir en l'última etapa i en el segon tram cronometrat més llarg de tots; després del que vaig fer, el Chupinazo. Jugar a ser ciclistes..., però contra un gat vell que ha estat campió al seu país de BTT i que ahir em picava l'espatlla, lamentant que no em pogués deixar enrere en el segon port de la crono. “Doncs imagina fer una contrarellotge a més de quaranta en la tercera setmana del Tour”, em deia després. Ens és igual, la veritat, ser primers o segons. O això ens diem. A veure si avui poso el play.