Campions de lliga si s'acabés el món

Qui deia que el grup del Barça en la lliga de campions era fàcil? Per què pel sol fet de tenir un nom estrany es considerava que el Rubin Kazan eren quatre arreplegats? Doncs no, són els campions de Rússia i encara que ara Rússia és més petita que abans la URSS, saben jugar a futbol i són prou intel·ligents per no fer-ho contra el Barça, i l'esperen al darrere molt ben organitzats, amb una gran tenacitat i disciplina i amb una gran capacitat física. A més, van estar de sort al Camp Nou en el primer xut i van saber executar un gran contraatac en el segon ben conduït per l'argentí González, el seu jugador més tècnic i al qual Maradona potser hauria de tenir en compte atès el guirigall que té al mig del camp de l'Argentina. Però el més fort és la flor que va exhibir ahir Mourinho al camp del Dinamo de Kíev. Quan quedaven ben pocs minuts era el cuer del grup i en un tres i no res, amb un xut de Milito i un regal del porter ucraïnès, es va plantar al capdamunt de la classificació. No ha de passar res. De fet, no passa res. Deia ahir un humorista de Catalunya Ràdio en el programa de Manel Fuentes que si el món s'acabés demà, el Barça seria campió de lliga i el darrer campió d'Europa de la humanitat. El significat de tot plegat és que aquest equip té el major crèdit de la història perquè ha guanyat cinc títols consecutius i ha meravellat amb el seu futbol i no hi podem deixar de confiar. Potser ara mateix li falta una mica d'espurna per moure la pilota amb més velocitat i alguna de les seves estrelles no arriben al seu punt culminant de genialitat com ara Messi, per estrès postmaradonià, i Iniesta, per la lesió, però també és cert que si et claven l'autobús davant de la porteria contrària com va fer l'Inter a Milà o el Rubin tant allà com aquí, es fa molt complicat no acabar jugant a una espècie d'handbol en un camp d'herba en què les jugades es repeteixen i el futbol, si no s'obre la llauna, es fa cada cop més feixuc. Si la pilota al pal d'Ibrahimovic hagués entrat, tot hauria canviat. A pesar de tot plegat, el Barça mai no s'ha despersonalitzat i ha mantingut sempre el seu segell d'identitat amb el sempre oblidat Valdés apagant alguns focs que haurien calat amb força. Deixem-nos d'exagerats freds siberians, de freds ucraïnesos i de les provocacions de Mourinho i anem per feina, que nosaltres també depenem de nosaltres mateixos i guanyar al Camp Nou l'Intern i empatar a Kíev no és cap gesta estrafolària per a un equip que fa molts mesos que ens regala alegries i que ens hauria d'estar ensenyant a alleugerir-nos del victimisme congènit que ens fa patir sempre més del compte.