El dia de Gabi, la nit de Rojo

A vegades el triomf més gran és llevar-te al matí, desplaçar-te cap al lloc de treball amb la mateixa emoció i sensació de responsabilitat del primer dia i poder fer el que no has pogut fer durant molt de temps, massa. Viure tan sols la sensació que aquest dia serà especial justament perquè serà el dia que en molt de temps s'assemblarà més a un dia normal, pot suposar una satisfacció tan íntima com la que es pot tenir el dia que, suat i esgotat, aixeques la copa d'Europa a l'estadi Olímpic de Roma després d'haver jugat el partit que tots els futbolistes voldrien jugar. A vegades, fer una cosa tan senzilla com posar-se uns pantalons curts, una samarreta, unes sabates de futbol i sortir a jugar un partit un matí qualsevol contra un rival qualsevol, sentir-se part dels onze que juguen és el més important del món. Això és el que li va passar ahir a Gabi Milito, que va jugar 45 minuts contra el Bolívar de La Paz i va recuperar el títol més important per a ell: el de futbolista. Després d'un any i mig de calvari amb les lesions, per fi torna a estar a prop de ser un més d'un equip onze en lloc de ser el solitari que s'esforça només per estar sa i que té els companys molt a prop però molt lluny alhora, sobretot el dia que toca partit i ja saps d'entrada que l'únic que no viurà l'emoció de saber si forma part del grup de convocats ets tu. Gabi Milito ja està més a prop de complir un altre somni, que és el de la normalitat del futbolista. El que quan es fa realitat no se li dóna importància. Perquè la normalitat del futbolista és entrenar-se, jugar, tornar a entrenar-se, tornar a jugar...

Quan un té un certa edat, passa que una cosa, un fet, sempre te'n fa recordar un altre de passat. A mi la lesió de Gabi Milito, el llarg període d'inactivitat, la incertesa de si el seu genoll es podria recuperar, m'ha anat acompanyat més d'un any del record de Juan Carlos Pérez Rojo. Rojo, a seques, era un jugador de futbol magnífic. Un talent natural com n'hi ha hagut pocs que hagin dut la samarreta del Barça, i no és exageració. Ja és prou coneguda l'anècdota reveladora que en el mundial sub-20 del 1979 al Japó, Maradona va guanyar el títol amb la selecció argentina però el títol de millor jugador va ser per a Rojo. Després, van coincidir tots dos en el Barça, però aquesta ja és una altra història. En una època, a principi dels anys vuitanta, en què el talent no sobrava a Can Barça, Rojo va ser l'únic jugador capaç d'il·luminar l'estadi com ho solien fer quotidianament Schuster i Maradona, i un dels jugadors clau en l'única lliga que es va guanyar en aquells temps, la de Venables el 1985. Però quan el talent de Rojo ja començava a ser reconegut i admirat, una lesió al genoll va iniciar el seu calvari. Va estar més d'un any lesionat, de consulta en consulta, de quiròfan en quiròfan, fins que el dia per tornar a ser futbolista va arribar. De fet, havia jugat un quart d'Hora al camp de l'Sporting de Lisboa en els setzens de final de la copa de la UEFA del 1986/87. Però la nit de Rojo va ser el 10 de desembre de 1986, al Camp Nou, contra el Bayer Uerdingen. Va sortir a la segona part, amb empat a zero, i va fer els dos gols del partit. El segon, impressionant i definitori de la seva classe, rematant d'esquena a la porteria en vaselina per sobre el porter (busquin-lo al Youtube, i disfrutin també el primer). Rojo havia tornat. Però el seu retorn va ser efímer. No van tardar a reproduir-se els problemes al genoll i la carrera de Rojo va quedar estroncada prematurament. No és l'única història de carreres frustrades per les lesions, però aquesta l'he tingut sempre dins meu.

Milito ha fet el primer pas. Li'n queden més. Tant de bo arribi, aviat o tard, «la nit de Gabi» i que, a diferència de Rojo, sigui la primera de moltes més. Alguns també ens curarem una mica alguna ferida guardada en la memòria.