«Cracks» motivats

Veure Messi, Iniesta i Zlatan sortint des de la banqueta per jugar uns minuts contra el cuer de la lliga com si fos el partit de la seva vida va ser un dels millors moments de la setmana. En un camp de patates, contra un rival sense cap tipus de glamur i després de dos partits tan importants i exigents com els de l'Inter i el Madrid, el més normal hauria estat que els cracks haguessin sortit a Chapín un punt desconnectats. Però no va ser així, al contrari: des del primer moment es va veure que Messi tenia unes ganes boges de jugar a futbol, d'encarar els rivals, de superar-los amb driblatges de fantasia, de marcar algun golet per celebrar la Pilota d'Or; des del primer moment es va detectar fam de gol en la mirada de Zlatan, en mitja hora va fer un parell de passades de matrícula d'honor, va marcar un gol preciós que servia per tancar el partit i encara va tenir temps de regalar-nos unes quantes filigranes al mig del camp. Des del primer moment, també es va veure en el tarannà d'Iniesta que no tenia cap intenció de menysprear els pocs minuts que va tenir contra el Xerez. Lliçó de primera magnitud de tres dels millors jugadors del món: tant se val si el rival és el Manchester o el Xerez, tant se val si ets titular o suplent, tant se val si el terreny de joc està bé o malament, tant se val si el partit és atractiu o no, s'ha de sortir a totes, sempre a guanyar, sempre al cent per cent, sempre a marcar les diferències. Malauradament, tota bona notícia té un cantó negatiu. Dimecres (de moment només dimecres, no seria just anar més enllà) alguns suplents habituals no van ser capaços d'aprofitar el partit per reivindicar un rol més protagonista. Molts no van ser capaços de posar arguments sobre la taula per demostrar que es mereixen més minuts. Em sembla que tant els uns com els altres li han posat les coses molt fàcils a Guardiola. Em sembla que demà a Riazor tornarà l'equip de gala.