Dos dels tres i por dels averanys

El partit contra el Xerez no ha desmentit les constatacions fetes en el partit Barça-Madrid. En el comentari del primer dissabte del mes passat dèiem que quan surten junts els tres millors jugadors, candidats a la Pilota d'Or, del Barça, es produïa un embolic pel mig i s'oblidaven una mica de la verticalitat. Que calia oxigenar-se i obrir el camp i anar més directament cap al gol. Així es va fer en el partit contra el Mallorca i en el partit contra l'Inter: el Barça semblava renovat. Contra el Madrid, amb tots tres alhora, només vam poder fer un gol en una centrada d'extrem rematada pel davanter, Ibrahimovic, que venia del darrere. I el teva meva, l'intent d'anar pel mig de Messi, Xavi i Iniesta era estèril pel que fa a l'atac, per bé que útil per controlar el joc. Un Iniesta inexplicable que tirava cap al mig tot oblidant que sovint a l'esquerra tenia desmarcat Henry o Abidal. Potser al pàl·lid jugador de Fuentealbilla l'espanta l'intens bon color dels seus companys o bé se sent jugador d'escacs, perquè només juga amb les blanques. El Messi revulsiu va tornar a destacar en la segona part del partit del Xerez i cal pensar que, si es fan rotacions entre els tres, un bon candidat per suplir Xavi o Iniesta és Busquets, que així podria coexistir amb Touré. Això sí, quan li treguin una targeta groga que el canviïn de seguida, ja que per la seva manera de jugar sempre hi haurà el risc que li ensenyin la segona.

Un altre tema: un recorda les tragèdies del Manchester United i del Torino. Dos accidents aeris van anorrear aquells excel·lents equips. Sorprèn que la majoria de clubs facin que els seus jugadors volin junts. Deu haver estat molt meditat, perquè si els fas viatjar en vols diferents –com passa als Estats Units amb el president i el vicepresident i no sé si a les cases reials– és cert que diversifiques el risc, però també ho és que també el dupliques. Els càlculs matemàtics de probabilitats ens ho aclariria, però com a bon barcelonista toco ferro en veure que es manté la bona estrella de l'equip i penso que tanta felicitat no pot durar. Alguna cosa pot passar que ens desviï del bon camí: alguna florentinada de sotamà, unes futures eleccions a mata-degolla, més lesions als elements clau, alguna garzonada que vulgui burxar en la poca transparència del món del futbol i comenci no per on ha de començar, sinó pel Barça. L'Estat que en un moment donat es va voler endur el Teatre Lliure a Madrid, que se'ns va quedar el llegat de Dalí, que ara ens ha tret a cop de talonari l'arxiu Centelles, que ens va furtar l'estrena mundial de l'única òpera del català Robert Gerhard, conscientment o subconscientment no pot permetre gaire temps l'hegemonia del Barça.