Un any irrealment real

Quan el Barça va guanyar la Champions a Wembley ens semblava que ja havíem fet el cim i que aquell any de doblet blaugrana lliga-Champions amb postres olímpiques seria inigualable per a la moral col·lectiva. No es tracta de comparar, però el Barça va fer un altre doblet lliga-Champions amb Rijkaard que, venint d'una altra lliga, també ens va enfortir l'orgull. Però això del 2009 ha estat tan diabòlicament bonic, que de tant estirar la utopia l'ha fos –que no confós– amb la realitat. En aquestes dates em sol entrar la nostàlgia i penso que, posats a desitjar impossibles, voldria aturar el temps amb pretextos com no fer-me més gran i bajanades per l'estil. Aquest cop tinc sis raons molt poderoses per treure la pila del rellotge abans de demà a la mitjanit i continuar amb la boca mig oberta i les baves regalimant mentre el meu cap projecta a més velocitat de la que voldria aquest sis de sis inoblidable que comença el 2 de maig prenent el Bernabéu amb el 2-6 i acaba el 19 de desembre amb el sisè títol. Pel mig, Iniesta a Stamford Bridge, Eto'o i Messi empetitint el totpoderós Manchester a Roma i Pedro a Abu Dhabi, que aconsegueixen que alguns companys de feina pensin seriosament que em convé una visita al cardiòleg (hi ha qui pensa que seria millor un psiquiatre).

Massa? Segur. Irrepetible? Probablement. Convertir en maledicció bíblica un fet tan irrefutable com que més amunt del cim no hi ha res i per això mateix només es pot rodolar cap avall és un mal plantejament i un mal viure. Si això ho pensés Guardiola i s'ho apliqués, no renovaria, no entrenaria mai més cap equip, arreplegaria dona i criatures i se n'aniria a fer d'ermità a dalt dels cingles de Tavertet, des d'on podria contemplar l'equilibri poètic de la plana de Vic i el poble de Roda de Ter, font de plenitud intel·lectual i espiritual.

Jo no penso caure en el parany. Si mai tornem a guanyar tant, pensaré que hi ha un elegit que viu entre nosaltres –per què diantre no trobem algú tan brillant perquè guiï els designis del poble català?– i si no guanyem tampoc no serà cap drama perquè de primer només n'hi ha un i al darrere en queden vint, quaranta o seixanta. I és que, a part dels títols i les copes, hi ha una arrel més profunda, més sentimental, més identitària, que és la que aglutina milions de persones de tot el món al voltant d'una identitat, d'un model futbolístic que es distingeix pel bon gust, per l'exquisidesa en el tracte amb la pilota, guanyi o no guanyi. Tan cert com que en la satisfeta Catalunya blaugrana hi ha centenars de milers de catalans que frisen per arrencar el full de demà del calendari i esperen que el 2010 obri el pas a una nació més rica però, sobretot, més plena. És la nostra paradoxa, una paradoxa que hem de lluitar per eradicar.