Històries de l'esport 2009

TÉ LÍMITS USAIN BOLT?

Els últims vint metres de la final dels 100 dels Jocs de Pequín eren una promesa de futur. Bolt es va deixar anar i va fer un rècord estratosfèric, però ja estava anunciant un nou rècord. En els 200 no va ser gaire diferent. Normalment, i els entesos ho anunciaven, faria els nous rècords en els mítings on les marques mundials es remuneren generosament. No va ser així. Bolt anhela també la glòria que només es conquereix en les grans cites. Ja havia estat el rei de Pequín i ho volia ser en el mundial d'atletisme de Berlín, amb rècords inclosos. 9.58 i 19.19. Inoblidable. El llampec jamaicà va anteposar la glòria esportiva als diners. Una diferència sensible entre ser ric o molt ric, o ser-ho ja o esperar una mica.

CONTRA QUI COMPETEIX FEDERER?

Va capejar l'huracà Nadal. Però el seu allunyament de la glòria eterna no va ser definitiu. Roger Federer té l'esperit dels grans competidors de la història de l'esport. Talent, sí. I molt. Treball, sí. I molt. Però en la naturalesa humana i esportiva del tennista suís hi ha un anhel de superació commovedor. Una determinació implacable. Aquest 2009 ha conquerit, per fi, Roland Garros, i ja és el tennista amb més tornejos de Grand Slam, 15. I a sobre també sap perdre. Però guanyar és el seu motor vital. Un exemple.

DE QUÈ ESTÀ FET TOM WATSON?

Un senyor de 59 va estar a un putt de tres metres de guanyar l'obert Britànic. Va deixar els seus companys del circuit sènior per tornar al seu estimat camp de Turnberry i, volta a volta i contra els col·lossos actuals del golf, va escriure una història emotiva i memorable. Només el va poder superar Stewart Cink, un pencaire. Què té Watson que no té tothom? Coneixement del joc. El talent es té o no es té. El treball és a l'abast de tothom. Però estimar el golf com l'estima Watson a vegades també marca diferències.

QUI ÉS TIGER WOODS?

L'esportista de l'elit no s'acaba quan se'n va al vestidor, es dutxa i es posa roba de carrer. Ara també són reclams comercials, si no productes en ells mateixos. En depenen bona part dels seus ingressos. Tiger Woods era fins fa poc l'ideal perfecte tant en la competició com en l'aparador comercial i benèfic. Ara sabem, però, que Woods, la persona, és l'esportista únic i també el marit infidel. També sabem, però, que no és l'esportista i la persona modèlics que el màrqueting ens va imposar per vendre'ns de tot. No n'hi ha prou de ser un esportista extraordinari per convertir-se en un bon reclam comercial? S'ha de ser un sant, també? De qui és més culpa: de l'esportista que s'hi presta o de la maquinària comercial que l'arrossega? La resposta és difícil. Però, sens dubte, en aquest cas tots dos s'han equivocat. Això sí, la gent hi perd més amb la retirada de l'esportista que amb el desprestigi del producte. La condició d'esportista no hauria d'estar supeditada al màrqueting.