De Rexach a Cruyff i tornada

Tant el seleccionador com el president de la Federació Catalana de Futbol s'han queixat de la poca assistència en el Catalunya-Argentina. Ampolla mig buida, tal vegada. Molts equips somniarien amb una xifra de 53.000 assistents, i més pensant que un partit com aquest era un partit de suplència, en què es vol ser selecció oficial, però no es pot (no som ni estat ni pertanyem al Regne Unit) i a més s'encavalcava amb l'eufòria barcelonista per haver guanyat una final de veritat, el campionat mundial de clubs, i pel fet d'haver acumulat sis títols en un any. Déu n'hi do l'èxit d'assistència, doncs. Ampolla mig plena seria més aviat el diagnòstic correcte.

S'ha parlat molt de Cruyff i s'han esmentat alguns dels seus antecessors en el càrrec com ara Gratacòs i Pitxi Alonso. Molt pocs han recordat que també ho van ser, quan el càrrec amb prou feines era professionalitzat, el mític Kubala i el tàndem Rexach-Fuster. Sembla que es vagin vivint capítols nous del rebombori, personal i mediàtic, que hi ha hagut des que Cruyff i Rexach es van separar professionalment. En Charly ha afegit una mica més de llenya al foc queixant-se perquè havien nomenat un seleccionador de fora, referint-se a Cruyff, quan n'hi havia tants de casa per escollir. A hores d'ara, pensar que Cruyff és «de fora» és excessiu. Viu aquí des de fa anys i panys, té un fill a qui va posar Jordi, i gaudeix d'una anàlisi freda que pot fer molt més forat que el més encès nacionalisme: «Les possibilitats de la selecció catalana? Totes. Diuen que la selecció espanyola és la millor del món i la majoria de jugadors són d'aquí…»

El proper capítol d'aquesta rivalitat podien ser les eleccions del Barça. Per què no imitar el Bayern, en què Beckenbauer, Rummenigge i d'altres han passat a dirigir el club? I cal afegir que no li va anar malament, al Madrid, l'etapa presidencial de l'exjugador Santiago Bernabéu. Si repassem la història recent del Barça, no li ha donat mai gaire bons resultats que un empresari, ara tèxtil, després constructor, després hoteler, agafés les regnes del club. Un empresari sempre vol manar o ficar el nas en totes les àrees. Un exjugador, en canvi, està en el seu medi natural i sempre pot trobar un bon gerent que l'auxiliï en el camp en què no és expert. No sé si Cruyff estatutàriament s'hi podria presentar. Rexach, sí. I tindria possibilitats perquè, francament, després del vendaval de Laporta molts pretendents que vénen del camp de l'empresa no tenen ni color… I si no s'anima, o no troba un grup prou solvent que li permeti els avals, haurem d'esperar que d'aquí a uns anys Guardiola faci el pas.