El Tibidabo, pista negra o verda

a l'alça

EL Barça, campió d'hivern. Perduda l'oportunitat de revalidar la copa i acostumat a l'èxit, el Barça no ha trigat gaire a assolir el primer triomf: el d'hivern, de nul valor, però que actua contra els pessimistes que hivernaven i que s'han despertat tot just quan l'equip ha ensopegat després de fer un grandiós partit a Sevilla, i que per als incrèduls va repetir dissabte contra el mateix rival, però amb golejada (4-0) i títol.

Si Blanca Fernández Ochoa considera que l'opció de Barcelona-Pirineus és un disbarat, llavors vol dir que anem pel bon camí. Si Jaime Lissavetzky parla de fer una candidatura conjunta amb Saragossa, definitivament l'opció catalana és ja un èxit i un encert. Res emprenya més a Espanya que Catalunya tingui idees, i de les bones. Això sí, no deixem per al final estripar una mica d'aquest desesperat Ajuntament de Barcelona que llança coets de festa major sense tenir en consideració la població. Tot fa olor de què Hereu i els seus veuen perillar la cadira que ha estat del mateix partit des que els ajuntaments van normalitzar-se després de quaranta anys de foscor. Si el partit que sigui té grans iniciatives i idees fantàstiques que comportaran una aportació milionària per part del contribuent, el mínim és fer-nos-en a tots partícips, i aquest escenari no és cap altre que la campanya electoral. O és que aquesta només ha quedat restringida a un indret per llançar atacs contra els rivals o dir-la ben grossa? No podem aplaudir del tot la idea de l'Ajuntament de Barcelona perquè s'ha burlat, un altre cop, del ciutadà. Una altra maragallada, però ara en mans dels successors. Vergonyós va ser el plantejament del Fòrum, després que Maragall hagués ficat la pota quan va demanar per a Barcelona l'Exposició Universal pel 2004; una activitat sense cap sentit després de la qual ens ha quedat un munt de ciment i especulació de primera divisió. Això no és fer ciutat, ni país.

Anys després, com si la ciutat estigués morta i avorrida, incapaç de generar il·lusió més enllà de refermar-se en el principal aportador de capital, gràcies al fet d'haver obert de bat a bat les portes al turisme més carrincló, se'ns presenta l'oportunitat de tornar a ser olímpics.

Bé, deixant a banda la crítica, la idea té el seu pes, especialment pel convenciment que tenim els catalans que una de les poques vies que disposem per disposar d'infraestructures i millores al nostre entorn és apostar per un gran projecte en el qual hi creguem tots. Per tant, si en la idea dels Jocs d'hivern del 2022 rau l'aposta per disposar d'una ciutat millor i un país encara més ben connectat i habitable per als seus propietaris, benvinguda sigui, tot i els crits d'enveja sorgits d'on sempre, des d'on fa massa anys que viuen de ser precandidats i candidats. Ara que ens deixin pas, que el Tibidabo també té un somni.

de baixada

El contracte de Guardiola. L'última renovació de Guardiola amb el Barça va ser un calvari. Va ser en les eleccions del 1997. Núñez, després de menysprear-lo, el va fer agenollar-se quan ja era candidat i va aconseguir una signatura del contracte davant l'audiència per tal que ningú no tingués cap mena de dubte que ell hi confiava. D'aquella experiència i el posterior martiri, Guardiola n'ha après molt. Per tant, tranquil·litat.