Esteve Riambau

L'Esteve m'avisa que és un barcelonista atípic: no hi va haver ningú (ni pare, ni mare, ni germans, ni altra gent pròxima) que, de petit, li transmetés la passió pel Barça. «L'única cosa que interessava al meu pare del Barça és que un dia, a la sortida del camp, hi hagués una manifestació en contra d'en Franco», em comenta en un restaurant francès de Barcelona. Fa temps que compartim el gust pel menjar i pel cinema francès, tot i que no sempre coincidim en els plats i les pel·lícules, i una manera de ser barcelonistes que celebra el fet de ser d'un equip que sempre aspira a l'excel·lència del futbol. Del futbol que ja li agradava, però que va descobrir plenament quan, l'any 1990, uns amics li van passar uns carnets de soci que no feien servir: «Al camp em vaig adonar que tenia una visió de la jugada que no dóna la televisió. Aquesta et permet veure el primer pla de la gota de suor d'un jugador, però no el pla general que et fa observar els moviments dels jugadors sense pilota o la intenció de qui fa un llarg desplaçament. Al camp, veus la geometria i la coreografia del joc. Al camp veus el fora de camp (allò que passa on no hi ha la pilota) de la retransmissió televisiva.»

L'any 1990, feia poc que el doctor Riambau havia deixat d'exercir com a nefròleg per dedicar-se plenament al cinema com a crític, historiador i docent a l'Autònoma de Barcelona. Ho continua fent i, a més, en els últims anys ha codirigit amb Elisabet Cabeza els documentals La doble vida del faquir i Màscares, a propòsit del treball de Josep Maria Pou a l'obra teatral Su seguro servidor, Orson Welles, el seu cineasta preferit. El cas és que aquell 1990 va agafar una afició definitiva pel Barça (eren, a més, els temps de Cruyff com a entrenador) que va fer que, un cop els seus amics van vendre els carnets, ell es fes soci per tenir uns seients en una posició elevada d'un lateral: «Des d'allà ho veig magníficament.» En els anys noranta, els seus dos fills eren petits i va comprovar que, almenys a Can Barça, el futbol és un espectacle familiar sense risc. «Què el públic del Barça és fred? Jo més aviat diria que és exigent. Estem acostumats a veure bon futbol. Això ara ho exemplifica el mateix entrenador, que també és el paradigma del barcelonisme com una manera de viure el futbol civilitzada i sense prepotència.» Hi ha, però, una cosa que no li agrada del públic del Camp Nou: «Que xiulin quan es diuen les instruccions en la llengua de l'equip visitant. No és propi dels catalans, que sempre agraïm que tinguin present la nostra llengua.»