els meus amics barcelonistes
imma merino
Josep Maria Muñoz
A Josep Maria Muñoz Lloret, quan era petit, el seu pare va explicar-li que tenia un amic que anotava en una llibreta tots els punts que el Real Madrid havia guanyat de més gràcies a les ajudes arbitrals. «I eren molts», em comenta un migdia assolellat a la terrassa d'un bar pròxim a l'Arc del Triomf i també de la redacció de L'Avenç, la revista cultural que dirigeix. Ni el pare ni la mare, molt més aficionats a la literatura i al teatre que al futbol, van transmetre-li cap passió pel Barça: «La més aficionada al futbol era la meva àvia materna, que va ser sòcia del Nàstic. Ara que hi penso, no sé si hi havia gaires dones sòcies d'un club de futbol en la seva època.» El cas és que la llibreta dels punts negres del Madrid va tenir una influència decisiva en el seu barcelonisme: «Les ajudes al Madrid em van fer ser políticament barcelonista.»
Sentint que el Barça és més que un club, en la seva adolescència va viure les seves primeres alegries com a barcelonista amb l'arribada de Johan Cruyff. «Encara ara puc dir que sóc barcelonista en tant que catalanista i en tant que cruyffista. Com a jugador i com a entrenador, Cruyff és una referència fonamental del Barça», afirma. I afegeix que, al capdavall, el Barça actual hereta la concepció cruyffista del futbol: «Passa, però, que en Guardiola és més rigorós. També he dir que, des de la seva arribada, m'agrada més el futbol i el visc de manera més racional. Abans era, sobretot, barcelonista. Ara el futbol m'agrada més. De manera que, sense sentir-m'hi implicat, puc disfrutar d'un partit de la lliga anglesa.» Arribat a aquest punt, li recordo que la Mita (Casacuberta), amb qui està casat i que és amiga meva, em va explicar que, quan Iniesta va marcar el gol a Stamford Bridge, va sortir al balcó a cridar com un boig. «Bé, sí, jo visc tots els grans moments del Barça amb eufòria i emoció», admet.
Al balcó, hi va sortir a cridar amb el seu fill Jaume, però no puc evitar comentar-li que el seu fill petit, en Ferran, és de l'Espanyol: «Sabia que em preguntaries com ho visc. Jo entenc que és una manera d'afirmar la seva singularitat en l'entorn familiar. A partir d'aquí, em sap greu que la seva aposta no li permeti disfrutar del joc i de les emocions lligades al Barça. Però, per altra banda, li agraeixo que sigui un recordatori permanent del fet que no tothom ha de jugar la carta guanyadora i que els petits també tenen el seu paper en una societat complexa i plural.» Li comento que li ha quedat molt bé. «Políticament correcte, no?», em diu. I ens fotem un fart de riure.