Canvi generacional

L'S sempre ha presumit de la seva afició incondicional al principal equip de la ciutat. Des de ben petit va al camp amb son pare i un amic de la família. A casa l'S, gràcies al futbol, s'han viscut moments alegres a cabassos que ara recorda amb una certa nostàlgia. L'S és soci d'un club que ha guanyat molt i que sempre ha anat pel món amb actitud de perdonavides, per això els dubtes no formen part de la vida futbolística ni d'ell ni dels seus companys de graderia. L'S sempre s'havia imaginat transmetent al seu fill la mateixa seguretat (a vegades vorejant la supèrbia) que li va transmetre el seu pare quan parlava del club que portaven al cor, però no ho ha aconseguit.

El rival de tota la vida, l'equip que més animadversió ha generat sempre a ca l'S s'ha convertit en la referència indiscutible del món del futbol, juga millor que ningú i ha guanyat tots els títols possibles en una sola temporada. L'S s'adona que el seu fill ja no veu el futbol de la mateixa manera que ell o el seu pare, té més dubtes, menys confiança en l'equip i es passa el dia buscant excuses de pa sucat amb oli per intentar justificar els èxits del rival.

El fill de l'S recorre als arbitratges, a una paraula estranyíssima, villarato, per intentar explicar el que només té explicacions futbolístiques. Què li està passant, al pobre nano? D'on surt tant victimisme? On és aquella autoconvicció que tantes alegries havia donat a l'afició de l'S? Qui era el responsable d'aquella tendència que només podia desembocar en un desastre històric? Per què cal teixir una cortina de fum tan mediocre? Com podia ser que ara fos l'adversari qui visqués submergit en un mar de seguretat i confiança?

L'S està trist perquè el seu fill li ha fet entendre que les tornes han canviat.