Calúmnies i locauts

Madrid. No crec que hi hagi cap lliga de primer ordre que es discuteixi tant el paper dels àrbitres com en l'espanyola. És lògic, el problema és greu per a alguns, ja que des de fa uns vint anys s'està trencant el motlle i tot fa pensar que el procés continuarà. El Madrid no arrasa malgrat els diners, els organismes federatius més diversos i els periodistes que s'han d'inventar villaratos i coses per l'estil. Sobretot hi ha un diari, l'AS, en què un periodista madridista, Relaño, d'aquells que defensen Santiago Bernabéu, inventa paraules, villarato. Per damunt de ideologia franquista fanàtica i tota mena de trampes s'entén que li costi tant adaptar-se a la imperfecta Espanya democràtica. Li costa reconèixer un futbol de luxe i veure com el Barça rep elogis de madridistes de soca-rel com ara Raúl o Michel.

Fent camí patinant. Van començar un grup no gaire ortodox de vuit equips d'infantils a jugar a hoquei sobre patins. Ara s'hi ha afegit la formació de més equips alevins i el territori que abasta ja és gairebé tot Catalunya: Osona, el Pla d'Urgell, el Garraf, la Cerdanya, el Ripollès, l'Alt Urgell, el Pallars i d'altres, sembla que la cosa va d'allò més bé. Caldria continuar aquest procés i fer-lo més públic per part de tots els mitjans. Aquesta activitat dels esports de base mou nanos, entrenadors, famílies i tot un coixí de país que necessita reconeixement i caliu. No tot està en els clubs més grans. En els petits, sovint, hi ha la diferència.

En el cinema sí; i en el futbol? Ja era hora que es posés el fil a l'agulla pel que fa als drets del català en el cinema. Només n'hi ha un 3% i es queixen i fan locauts! I es pot culpar les majors, perfecte, l'excusa adequada. Ara després de tota mena de traves, sembla que tots els partits catalans van en la mateixa direcció. Amén. Però en el món del futbol popular de base, de barris i ciutats, hi ha algú que se'n preocupi? Per no parlar d'esquí, tennis, i un etcètera que fa plorar.