Trets a l'aire

No són pocs els entrenadors del Barça que han sucumbit al foc creuat entre directius més pendents de controlar els mitjans de comunicació i periodistes que fan de secretaris tècnics i d'entrenadors i fins i tot de presidents. Amb l'arribada de Pep Guardiola aquest foc creuat, que tantes víctimes ha deixat històricament, s'ha començat a convertir en trets a l'aire, i això està obligant cadascú com a mínim a fer un procés de reflexió, si no a canviar d'actitud i posar-se en el lloc i l'activitat que li toca. Coneixedor profund de les vísceres del club i dels simplismes i els recargolaments de l'entorn, Guardiola manté la línia de la coherència com a terme mig per no enfangar-se. En l'any i mig que fa que exerceix ja s'ha notat una certa reordenació de papers. L'equip, sens dubte, es dedica més que mai al que sap. Els directius potser estan per altres coses poc edificants, però no viuen ni es desviuen com abans pel que diuen els mitjans. I els mitjans topen amb un mur quan volen explotar els seus debats artificials i s'han d'anar acostumant a una cosa tan periodística com «parlar de futbol» cada vegada més.

En aquest context, no és estrany que a la sala de premsa es notin més que mai els ciris trencats de la premsa no catalana. D'una banda, perquè fan periodisme a Barcelona però exerceixen el madridisme i el seu equip està anant a remolc a pesar d'haver invertit 270 milions d'euros només aquesta temporada (i això explica les campanyes dels esportius madrilenys). I d'altra banda, perquè, en lloc d'explicar les coses que passen com a periodistes, exerceixen el paper de mirar de desestabilitzar el club rival (i per això traslladen les campanyes a la sala de premsa blaugrana). Infiltrant-se d'aquesta manera en les línies enemigues, seguint la lògica bèl·lica i antiperiodística amb què funcionen, també fan caure els mitjans de Catalunya en les seves trampes, i aquests els acaben fent el joc de la contracampanya i els donen el ressò que busquen. Guardiola ho va dir ben clar després del partit contra el Getafe: «Els periodistes es posen la samarreta de l'equip i passa això...» Tothom sap què vol dir «això»: tot el que és menyspreable del futbol i el que no és futbol.

El futbol és passió, diuen uns, amb raó. Però això no ha de voler dir que el periodisme no sigui reflexió. Hi ha futbol del bo per explicar. Però com que en la relació Barça-Madrid també hi ha més que futbol, destriem el que són maniobres de distracció i limitem-nos als fets. No cal posar-se la samarreta blaugrana, tan sols observar atentament la nova realitat, per arribar a la conclusió que un dels al·licients de la temporada futbolística (a escala mundial) és que el curs es pugui cloure amb el Real Madrid en blanc a l'hora de repartir títols. Ells prou que ho saben, i a mitja temporada ja veuen que ja no són a la copa, que a la lliga ho tenen difícil i que en la lliga de campions tenen la pressió afegida que la final és a casa seva i que hi ha rivals a batre, amb el campió al capdavant, que són de molt mal rosegar. Florentino mou els fils, els visibles i els invisibles, per mirar de canviar un destí que seria tràgic. Els seus interessos per construir coartades són els mateixos que els dels mitjans esportius madridistes. Ja se sap que quan fan les campanyes del tipus Juntos podemos, les fan junts. I que si des de Barcelona també hi posem de la nostra part, sovint els acaben sortint bé. Afortunadament, Guardiola, amb fermesa i credibilitat, està mostrant quin és el camí correcte, que al capdavall sempre ha estat tan clar i senzill com difícil de recórrer: els jugadors, a jugar; els entrenadors, a entrenar; els directius, a dirigir; la premsa, a fer de periodistes, i els aficionats, a animar. És així com poden arribar els èxits, fins i tot algun d'extra. Els periodistes només hem de fer que explicar-ho. I un cop a casa, ens podem posar la samarreta i celebrar-ho. Perquè el futbol, sí, és passió.