Més tele, més imaginació

La primera jornada de lliga amb partit en dilluns i la posada en escena del nou format dels vuitens de final de la lliga de campions, distribuïts en quatre setmanes per afavorir les audiències, han reobert el debat entre partidaris i detractors de tant futbol televisat. És un debat estèril que no cal elevar a cap reflexió col·lectiva perquè només es resol des de la decisió personal. S'han acabat els temps de mirar el partit que fan per la tele i entrem en l'època de triar quin partit volem veure, tal com els cinemes fan quatre sessions diàries i a ningú se li acut anar a totes cada dia. Opció, i no obligació. Més preocupant i difícil de resoldre que aquest, és un altre debat que ha anat creixent a mesura que el futbol ha anat guanyant hores de pantalla: i els altres esports, a quina hora els juguem? Són molts els clubs modestos d'esports que no són de masses que han de fer equilibris per programar els seus partits a hores que el futbol per la tele no els resti gaire públic, però el marge per trobar escletxes cada cop és més reduït. No és un tema menor, que un botó ens permeti saltar del sofà de casa a les grans patums de l'esport mundial mentre l'equip del barri o del poble juga a quatre passes amb la graderia buida, però tot i compartir les raons de qualsevol club petit que vegi en el molt futbol televisat una amenaça, també des d'aquesta altra realitat de l'esport s'ha d'entendre que ningú vindrà a salvar-los la vida, menys encara si allò que no depèn dels altres no es fa amb sentit comú. No és culpa del futbol ni de la tele, per exemple, que dimarts, el dia que tornava la lliga de campions, hi hagués jornada de l'OK Lliga. Pistes buides, i ho dic perquè vaig ser en una, però cap voluntat de fer front comú entre els clubs per guarir un mal que els afecta a tots. Si la tele i el futbol són un mur infranquejable, és l'hora de combatre'l amb imaginació, i no de fer de l'obstacle aliè l'excusa de tots els mals propis.