El nostre futbol de cada dia

Semblava impossible que passés, però un dia la gent va deixar de comprar pisos i de pagar hipoteques. I l'economia mundial va començar a trontollar. Sembla encara més difícil que la gent deixi de mirar futbol. «Què vol la gent quan hi ha una crisi? Esperances i emocions. El que dóna el futbol», explicava confiat Joseph Blatter ja fa un parell d'anys. Des de llavors, el president de la FIFA ha vist com el món del futbol resistia la crisi gràcies, bàsicament, al que ell mateix avançava: la fidelitat dels aficionats. Però els deutes milionaris que acumulen la gran majoria de clubs fan pensar que la situació té un límit. Potser no toquen encara, els discursos apocalíptics, però és evident que les entitats modestes travessen moments molt delicats –a Itàlia, per exemple, clubs històrics com el Treviso o el Venezia han fet fallida; en la Premier, el Portsmouth està sota amenaça de dissolució per impagaments, a Espanya el Xerez també està amb l'aigua al coll...–, i que les més potents tapen els deutes augmentant els pressupostos. No sanegen els comptes, però garanteixen que la màquina continuï funcionant. En alguns casos, són grans propietaris els que es rasquen la butxaca per eixugar el deute –Roman Abramóvitx ho ha fet amb el Chelsea i el xeic Mansour, amb el Manchester City– i en altres, bona part de l'estabilitat econòmica depèn dels contractes televisius. En l'últim exercici, per exemple, un 35 per cent dels ingressos que va obtenir el Barça van procedir de la televisió. Un altre 30 per cent va correspondre a les accions de màrqueting i patrocini, mentre que les quotes aportades pels socis i els diners generats gràcies a l'estadi –entrades, esdeveniments, museu...–, els ingressos més fidels i estables, només van suposar un 29 per cent dels ingressos totals. Per intentar que aquest difícil equilibri no es trenqui, la UEFA va crear a finals de l'any passat una comissió de control financer, però costa creure que estigui disposada a fer net en un sector, el de les finances futbolístiques, que no destaca precisament per la transparència ni per l'austeritat.

Tenint en compte, doncs, que ara mateix tot el negoci futbolístic depèn dels drets televisius i que aquestes operadores estan notant la caiguda en la publicitat, no és estrany que s'aprofiti qualsevol escletxa per rendibilitzar al màxim les retransmissions. La UEFA va decidir reestructurar el calendari de la Champions per poder incrementar l'audiència i, per tant, els ingressos, i a Espanya s'han recuperat els partits en dilluns per a primera divisió i en divendres per a la 2a A. I si el calendari és cada cop més atapeït, amb competicions de clubs i de seleccions per tot arreu, és perquè els dirigents del futbol mundial ja no saben d'on exprimir per continuar fent caixa. Que el negoci continuï endavant dependrà, en bona part, del fet que els aficionats no penalitzin aquesta saturació.