PRINCIPI O FINAL
Deixeu-me sol
No suporto quan un futbolista celebra un gol escapolint-se dels intents dels seus companys per abraçar-lo. Em sembla un atac d'egolatria una mica trist. Molts estan més pendents de trobar la càmera de televisió per muntar un numeret destinat a algun amic o familiar que de compartir l'alegria de l'èxit amb els col·legues. Hi ha jugadors que sembla que s'entrenin per deslliurar-se dels atacs d'amor que provoca un gol a favor, es retorcen com si fossin contorsionistes professionals, aparten de mala manera el company que ja l'està agafant pel coll, avisen amb un gest desafiant a aquells degenerats que se li volen tirar a sobre que de moment no els vol ni veure, que ha de fer algun ball, alguna performance que el dugui a la glòria mediàtica. Hem vist davanters fent la gallina, el gos pixaner, tombarelles de tota mena, embolicant-se com un caneló amb una pancarta publicitària, bressolant virtualment un nadó, cridant amb cara desencaixada a mig pam d'una càmera, destrossant anuncis a peu de camp, desafiant l'afició rival, despullant-se. La majoria de vegades, per aconseguir que la seva actuació individual ressalti, han de prescindir dels companys d'equip que, en aquell moment, són un destorb. Però, gràcies a qui han fet el gol? Qui els ajudat a ser protagonistes de la jugada més difícil del futbol? Qui ha tallat la passada que ha permès iniciar l'atac? Qui els ha donat l'assistència de gol? Qui els està animant o donant instruccions per millorar des de la banda? M'encanta quan un futbolista, just després de marcar, busca el company que l'ha assistit i li agraeix la passada assenyalant-lo amb el dit o quan es deixa engolir per l'abraçada col·lectiva de la resta de l'equip o quan convida els companys que estan jugant a acompanyar-lo per compartir l'alegria amb tota la banqueta. Les celebracions en un esport d'equip també haurien de ser en equip, no?