Un plaer de final

El que va fer el Barça al Madrid en la final de copa és una humiliació en tota regla. Feia temps que no assistíem a un desplegament competitiu tan desigual venint de forces pretesament tan semblants. Que l'any que el Madrid ha fitxat onze jugadors amb salaris d'or pagant no menys de cinc traspassos (algun dels quals, com Vidal, ja ni compta) i pagant no menys de tres indemnitzacions per desfer-se de peces sobreres (Massey, Papadopoulos, Hervelle, i a veure què passarà amb Bullock) el president blanc Pérez argumenti que «fer un equip com el que té el Barça costa molts diners» produeix un gran plaer. Comparable al 62-34 del tercer període que va convertir el quart i mig que faltava en la final amb més minuts de les escombraries que recordo haver vist. Comparable al que suposa veure com un tècnic, Xavi Pascual, català, format a Catalunya i blindat per un altre català, Joan Creus, guia pel camí del triomf un grup de jugadors en el qual els que s'identifiquen més amb els colors han sabut immergir els nouvinguts en l'ètica del treball. Tot això, tenint a davant qui havia de ser el referent tècnic del Barça (també a preu d'or, és clar). Plaer és veure com el president prepotent que es gasta el que té i el que no té i que ha dilapidat 30 milions en el bàsquet sense haver pogut fitxar Ricky comprova –però no escarmenta– com els diners no ho són tot i que tants dispendis no eviten la segona humiliació en dos mesos (perquè a Madrid en l'ACB van quedar 57-79) i es refugia en el mòbil per no haver de mirar la pista. Plaer és que TVE ignori la tremenda xiulada a l'himne espanyol i als reis d'Espanya –perquè retrata la censura de la televisió pública i l'acomplexament en què viuen, o és que no recordem l'episodi de la final de copa de futbol a Mestalla?– o que un dels narradors d'ACB 360 (la televisió per internet de l'ACB) estigui tan rabiós que parli de Juan Lapuerta i lamenti la falta de competitivitat del partit «pel bé del bàsquet».

Cap plaer, però, com veure jugar a bàsquet el Barça. Per defecte considerem equip qualsevol conjunt de jugadors, però el sentit més extens de l'atribut equip –el que conté els valors objectivables i també els intangibles– el mereixen pocs com el Barça. El plaer de no tenir por de fallar, el plaer que el següent repte després d'un bàsquet estratosfèric sigui impedir la rèplica del rival. No sé si hi haurà triplet perquè les virtuts no són patrimoni exclusiu de ningú però aquest equip em causa sensacions fins i tot millors que el gloriós Barça de Pesic el 2003. I si triomfa un equip com aquest, inspirat, parit i integrat per gent tan competent, professional i catalana, constituirà un plaer indescriptible.