Intuïcions i intervencions

Queden una vintena justa de partits, catorze de lliga i sis de Champions si s'arriba a la final, i si Guardiola s'atreveix a expressar en veu alta una intuïció és que sap i ha vist més coses que qualsevol de nosaltres. Si diu que creu que l'equip serà campió no és perquè hagi tingut un somni mentre dormia, és a partir de coses objectives. Que ho digui en el moment en què l'equip no acaba d'estar fi del tot és perquè sap que els líders de veritat n'han d'exercir en situacions d'aquesta mena. Liderar després de l'èxit és cosa d'avantatgistes. Les coses que Guardiola ha vist en el contacte diari amb el seu equip són les que van fer que ahir guanyessin un partit molt complicat i que acabin de travessar aquest moment de trànsit cap a un estat de forma més bo sense que amb prou feines cedeixin punts al seu perseguidor. El partit del Barça no va ser espectacular, però va ser molt consistent futbolísticament, en un procés cap a la recuperació de les millors qualitats.

Guardiola va decidir tocar la pissarra. No la filosofia ni l'estil. Com ja havia dit ell en la prèvia del partit, això és innegociable. Sí que va tocar el dibuix de l'equip. I això que ahir, sobre l'esquema habitual de 4-3-3, podia alinear les primeres opcions en cada posició, potser amb l'excepció del lateral esquerre, on Maxwell potser no seria titular si Abidal estigués disponible. La qüestió, però, és que el tècnic blaugrana va decidir retocar les posicions al mig del camp i la davantera. El més significatiu va ser situar Messi amb llibertat de moviments rere Ibrahimovic, i Pedro, a la dreta, i Iniesta, a l'esquerra, obrint les bandes, excepte quan l'equip atacava massivament i Alves o Maxwell eren els que es convertien en extrems. De migcampistes purs quedaven Busquets i Xavi. Però una de característiques d'aquest equip és que les línies s'acaben confonent en una amalgama de canvis de posicions i de combinació de pilota. Així, les posicions dels jugadors depenen molt de si l'equip ataca o defensa.

En qualsevol cas, ahir l'equip va jugar més compacte i no hi va haver buits ni desequilibris entre línies. El plantejament del Màlaga, molt defensiu i amb molta acumulació de jugadors a prop de Munua, va embolicar la recerca de netedat dels atacs del Barça. El Barça va desenvolupar amb solvència el plantejament tàctic de Guardiola. Durant molts minuts, però, va ser d'una manera més acadèmica i retòrica que efectiva. Dominava abassegadorament, però ni tan sols feia treballar Munua. Totes les jugades ofensives dels blaugrana s'acabaven en algun nus de la teranyina de jugadors blanc-i-blaus. Cap dels jugadors més terminals del Barça no acabava de trobar ni la jugada decisiva ni la rematada definitiva. Ni Iniesta i Maxwell per l'esquerra ni Pedro i Alves per la dreta van trobar la centrada de gol que van buscar amb insistència. Les incursions de Messi acabaven sucumbint davant les ajudes defensives del Màlaga i els intents de desmarcada d'Ibrahimovic no el deixaven mai en situació per fer una rematada neta. De tota manera, la situació va anar canviant a mesura que passaven els minuts. Els visitants van haver de recórrer a les faltes i les agafades de samarreta (ignorades o mal castigades per Rubinos, un altre àrbitre que amb la seva incompetència acaba distorsionant els partits) perquè els blaugrana cada vegada eren més profunds, més incisius i feien treballar de valent Munua. La campana, però, va salvar el Màlaga. El Barça havia aconseguit crear aquella situació en què el gol es veu a venir, però la mitja part va interrompre'l.

A la segona part l'equip havia perdut el fil que ja tenia agafat. Guardiola va tornar intervenir en el partit i va tornar a disposar l'equip en el sistema 4-3-3, amb Messi d'extrem dret, Pedro tornant a l'extrem esquerra i Iniesta incorporat a la sala de màquines del mig del camp. Casualitat o no, al cap d'uns instants de retornar al sistema habitual va arribar el gol de Pedro, decisiu un cop més. De fet, el gol de Pedro va arribar arrencant des de l'esquerra en diagonal cap a l'àrea per perfilar-se per fer el xut que va batre Munua. La feina semblava feta. Però no. El Màlaga va trobar el que no havia ni buscat, en un contraatac perfecte. Una invitació a la lamentació blaugrana. Però l'equip no està de lamentacions. Va respondre amb una manifestació essencialista. Va tardar dos minuts a empatar amb un gol que el defineix de dalt a baix, amb una sèrie de primers tocs davant de l'àrea, la passada decisiva de Xavi i l'assistència de gol d'Alves a Messi. El Barça es buscava ell mateix des del principi i es va trobar al final. Queden vint partits, i el Barça ja té la proa encarada.